el tros

Havent llegit l’apunt que fa unes hores ha penjat l’actual secretari general d’ERC, Joan Puigcercós, en el seu bloc de campanya: “Estatut, però què es va pactar?”. La portada d’avui de l’Avui: “Pinça PSOE-PP per retallar l’Estatut” és un dels motius pel present apunt. La relació amb aquest rotatiu és tan fluïda…

Es carrega a tort i a dret, no se’n salva ningú: CiU, PSC, ICV, PP, PNB, PSOE. Nota directa a la vena del militant. Recuperem aquell discurs de l’Estatut que va donar prou bon resultat entre la militància. Però tot canvia molt ràpid, més ràpid dels que alguns voldrien i qui no s’adapta als nous temps, s’extingeix. Tot i que ara sigui notícia; l’Estatutet està a Madrid, entre quatre parets i envoltat de gent de poques paraules, menys escrúpols i gran capacitat de decisió. Després del referèndum han passat moltíssimes coses: eleccions, tripartit 2.0, manifestació 1-D, generals…

Si a hores d’ara el militant de base encara s’empassa aquests discursos, i els recolza, és que el partit vol seguir essent minoritari. Si realment vol marcar un camí de sobiranisme vers la independència i es proposa eixamplar el seu electorat, aleshores que plantegi qüestions necessàries, que traci camins per on anar. No val a dir o preguntar sobre el que els altres han fet o firmat sense haver-hi estat present. Ara, si és qüestió de fer d’escalfabraguetes del militant, d’acord, endavant!. Voldrà dir que la resta estem sols. Més sols que un mussol.

No tinc cap dubte que Joan Puigcercós és un dels homes més influents de la política catalana actual; influent, clau, decisiu, i també omnipresent, calculador, estratega, negociador. Tots aquests trets haurien de ser positius. M’explico. Ja fa uns díes exposava la meva por, o més aviat desconfiança vers una persona que decideix abandonar el govern del meu país, amb una decisió legítima però sobretot estratègica per la direcció del seu partit i per la seva carrera política, abandonant les seves obligacions com a Conseller. Avui, escoltava el tall de veu del president d’ERC en Terres de l’Ebre, Gervasi Aspa, pel que qualifica al Molt Honorable President José Montilla de tenir pensament stalinista [LV] pel tema del minitransvassament (mini? periodistes!).

La sortida d’ERC del primer tripartit i el retorn al segon per la porta falsa va ser una realitat. Àmpliament acceptada i aprovada per la militància. Ara s’estan donant unes premises fins i tot més favorables per tal que ERC torni a deixar el govern:

• congrés a la vista, 
• poder de decisió nul a Madrid,
• l’Estatut penjant d’un fil,
• minitransvassaments, 
• Montilla marcant territori i lideratge dins del Govern,
• …

Si ERC té la brillant idea de sortir del Govern no dubtem que haurà “negociat” la tornada en forma de tripartit 3.0. Si no és així, és igual; la militància entendrà que si n’hi ha hagut 2 n’hi pot haver 3, no?. Queda per veure què decideix Montilla, la clau de volta, si intueix que ERC pot arribar a una entesa amb CiU.

El camí es fa estret, la llum del fons es va fent feble. Quan arribes al final hi ha dues portes, dos camins, una decisió. Quan Puigcercós estornuda, el Govern es constipa. Montilla, baró socialista, no vol un Govern tocat, engripat i no li receptarà cap analgèsic. Li donarà la baixa. Indefinida.