el tros

Ets dels que aposten per un compte enrera cap al bipartidisme?

O ets dels que desitgen comptar enrera fins que arribi la independència?

Ser dels que volen un compte enrera real, amb un passat glam-rock-heavy-fashion, suec, amb llums i fum, no té preu.

Això dels debats amb compte enrera, inclòs a dalt a l’esquerra de la pantalla de TV, m’ha deixat encantat. Aquest post n’és l’exemple. Demano ja! un compte enrera superposat que em digui els díes, hores, minuts i segons que falten pel proper Polònia. Bipartidisme espanyol omplint les graelles mediàtiques. Iep! i ara falten els tertulians. Tothom ha d’estar comprat en aquest país, en aquell país?.

PD. Ja que es fa anada i tornada del debate, perquè no es fa el primer a Cuatro i el segon a Antena 3, o a l’inrevés?. Amb públic assistent i xiulant, escridassant i/o aplaudint segons s’escaigui. Com en els partits de tennis de Copa Davis, de l’armada espanyola en el Palau Sant Jordi.

La campanya per les eleccions del 9-M treurà fum aquesta setmana. Perdó, la pre-campanya!. Les façanes estàn farcides de cartells dels actes previstos per tres formacions, CiU, PSC i ERC. El proper dimarts a les 8 del vespre coincidiran dos actes. D’una banda la presentació del primer volum de memòries de Jordi Pujol amb el suport de Montserrat Candini i Jordi Amat, i de l’altra la presència de Manel Nadal, Secretari de Mobilitat de la Generalitat de Catalunya, plantejant la situació de les infraestructures a Catalunya, amb el suport de Josep Mª Juhé. Tots dos actes són prou rellevants per haver d’escollir-ne només un. Una llàstima pel ciutadà. Sens dubte, el guanyador en assistència (m’atreviria a dir, per golejada) serà l’expresident, però en tot cas no s’hauria de parlar de guanyador o de perdedor sino d’oportunitat de poder assistir als dos actes. Seria possible fins i tot si s’haguéssin programat en diferents hores el mateix dia, o bé en diferents díes; tal com succeirà en l’acte d’ERC amb la presència del President del Parlament, Ernest Benach amb Pilar Rocafort, programat per divendres. No és la primera vegada que coincideixen diferents actes en un mateix dia i una mateixa hora. Diríem que la contraprogramació política no seria la millor manera que tenen els partits polítics de difondre els seus programes. La teoria si venen al meu no aniran a l’altre no seria la millor estratègia. D’una banda, hi ha el risc que l’acte sigui per quatre gats incondicionals i de l’altra i la més important pel partit, la possiblitat de perdre un vot per l’extravagant decisió d’haver contraprogamat l’acte de campanya del rival.

Posats a contraprogramar, el PSC, sense desmerèixer el Sr. Nadal, podria haver portat un polític més destacat. Jo hagués proposat un teva-meva Pujol-Maragall al Casal de l’Amistat, com ara el gag final del Polònia. Encara decidirien crear un nou partit. Ple absolut i tots contents.

Manuel Pizarro Moreno [wiki] ha estat el fitxatge mediàtic del Partit Popular per les properes eleccions del 9 de març. Servidor no recorda res semblant des de l’aparició del superjutge Garzón [wiki] a les últimes eleccions de Felipe González [wiki]. Té mèrit que un professional de l’empresa privada o més ben dit un ”altíssim” càrrec se’n vagi a la política de primer nivell, sigui del color que sigui. Imaginem per exemple un Sala-i-Martin [web] de número 2 d’Artur Mas [videobloc] o fins i tot de Carod [gencat]. Casos d’aquests arribaran. Avui dia és molt més rentable estar a càrrec la gestió econòmica i financera del Barça, l’autèntica Casa Gran del Catalanisme.

Bé, el senyor Pizarro té certes qualitats que el fan molt atractiu pel vot que vol captar el PP arreu de l’Estat Espanyol i també a Catalunya. Fa uns díes l’entrevistaven a la nostra, Josep Cuní [wiki] el portava al plató dels Matins. Diumenge passat La Vanguardia li dedicava la portada i una entrevista a l’interior. El Pizarro Tour 08 ha mostrat altres indrets i trobades diverses amb col·lectius, empresaris, etc. S’ha de reconèixer que cal tenir en compte el que podria ser el proper Ministre d’Economia d’Espanya, suposo. El cas és que aquí li posem el micro al davant i deixem que parli de Pla, de la Seu d’Urgell i sobretot de les seves previsions econòmiques, i a Madrid això els hi encanta. Agrada veure un home de dretes convençut, parlant a la televisió del tripartit. No fa falta que vingui Aznar, ni Acebes, ni Zaplana; bé vindran per tal que es monti algun pollastre a Girona o en alguna universitat ja dins de la campanya per tal que els diaris i ràdios en vagin plens. De moment, aterra Pizarro i tothom atent. L’altre factor català de Pizarro tot i que sembli contradictori és l’empresa d’on prové. Deixant de banda l’efecte OPA que queda enrera i és destacable segons el punt de vista d’un sector empresarial concret, hi ha el nombre d’accionistes d’ENDESA, un nombre destacable a Catalunya. Servidor, que precisament no es mou en cercles socio-econòmics amb fortes inversions té algun company amb accions de l’elèctrica; com tanta altra gent en té d’altres grans companyies espanyoles: Telefònica, Repsol-YPF, Gas Natural… És aquí on penso que el PP pot haver donat en el clau. Tots recordem que aquest senyor va sortir a defensar-se de la OPA amb la Constitució del 78 a la mà, però segurament els accionistes recordaran, almenys ell així ho expressa, que ell els va defensar.

Una altra cara de Pizarro és la de poder-se mostrar com un portador d’un petit Aznar, concretament l’Aznar del 96, el del pacte del Majestic a Catalunya. En canvi a Espanya, pot deixar sortir el petit Aznar (el del 2000, mica més malparit) que porta a dins i això li serveix al sector més dur del PP per apartar Rajoy de la primera línia, atès que no té prou munició i posar-hi un altre home amb la munició que faci falta quan calgui a Madrid i rodalies, i a més a més amb capacitat per descriure la situació de l’economia espanyola, fent oblidar del tot el discurs que podria dur a terme un Gallardón.

Finalment, el que m’inquieta és el tractament mediàtic de la precampanya i campanya per part dels mitjans catalans. S’està donant per fet que no hi haurà majoria absoluta per part de cap dels dos grans. Hi estic força d’acord tot i que queda molta campanya, queden molts díes pel seu superdiumenge, i hi ha moltes cartes amagades (recomano llegir la notícia que he penjat a la pàgina “una xifra“). Aquesta facilitat amb la que es dóna per guanyador un partit/candidat és d’una irresponsabilitat gran. Fa uns anys, pocs, es donava per guanyador un tal Al-Gore, amb documentals de Michael Moore, 30 minuts de TV3 tendenciosos i protestes d’estrelles eco-progre-multimillonàries de Hollywood incloses, i guanya les segones presidencials George W. Bush. Tractament similar es va donar a les eleccions franceses; l’enfrontament Sarkozy-Royal estava clarament decantat cap a la socialista francesa amb visita inclosa de ZP a míting. No estic gaire aprop ideològicament dels guanyadors dels dos casos exposats, però si vull que els mitjans, sobretot els públics, del meu país em proporcionin tots els punts de vista possibles. Aquesta condició no s’està produint amb les eleccions espanyoles, tot i que el senyor Pizarro hagi estat entrevistat pel senyor Cuní. S’estan proporcionant una mena d’enquestes subliminals que donen per fet que el PSOE guanya les eleccions a Espanya i Espanya no és Catalunya. Espanya pot ser uns Estats Units o una França i la dreta ha activat tots els mecanismes, bisbes inclosos, per guanyar aquestes eleccions. Podria ser d’una altra manera?. No ens agrada?. Mala sort. Els responsables d’estratègia del PP han decidit tirar per aquesta línia i no per la línia Gallardón. El cap de llista no és el millor, tampoc ho és ZP; hauran de pensar altres moviments. De moment, Pizarro és una peça més de l’engranatge, gran i car, de la maquinària electoral del PP. I pel ritme que porta, és la superestrella de la precampanya. I no diré allò típic de Compte!. No. Seria apostar per la victòria de ZP. I això, jo mai ho faria.

Al tantu, estàs a punt de llegir un apunt llaaarg, com un desembre sense turrons. Sigues fort/-a i valent/-a. Jo tampoc hi estic acostumat.

Faré un breu recordatori dels anteriors “Quo vadis”. Ara farà mica més d’un any hi havia eleccions al Parlament (01.11.2006) i en pocs díes, poques hores es formava el segon tripartit o govern d’entesa. El díes següents a la confirmació del pacte molts mitjans de comunicació anaven plens d’articles d’opinió, molts, i servidor estava entre emprenyat i bloquejat pels fets, companys republicans ho saben molt bé. La sèrie “quo vadis” es va iniciar penjant uns articles en els que m’hi podia sentir reflectit en molts vessants. Són aquests:

• Quo vadis (I). Ferran Sáez.
• Quo vadis (II). Albert Om.
• Quo vadis (III). Iñaki Anasagasti.

Insisteixo en el fet que, aquestes reflexions van estar fetes després de les eleccions de l’1 de Novembre. Enguany hi ha per davant les eleccions Generals del 9 de març de 2008 i avui llegeixo en El Punt un article de Joan Ridao, cap de llista al Congrés dels Diputats, titulat “No vull ser ministre d’Espanya“. El trobeu a l’enllaç anterior i també estarà penjat uns díes a la pàgina titulada “un article” del meu bloc. No essent gaire partidari dels apunts estesos, m’agradaria anar incloent paràgrafs extrets literalment del document i comentar-los tot seguit. Seguint l’ordre que porten en el mateix escrit, tot i que ja veurem que es podrien alternar. Així doncs:

“… Si cap de les dues forces espanyoles que es reparteixen el pastís electoral no obté majoria absoluta al Congrés, hi haurà partit, i el jugarem. Si depèn d’Esquerra, el PP no tornarà a governar i no negociarem cap acord de govern …”

ERC jugarà un partit, contra un contricant, que vol que sigui el seu aliat (abans de conèixer els resultats electorals). Aquest aliat ja sap que ERC hi té tan d’interès, que és l’únic dels dos amb que es sentarà a negociar.

Un partit independentista ha de negociar amb el PP?. Ha de negociar amb el PSOE?. Ha de mostrar les cartes a dos mesos de les eleccions?. La mobilització de l’electorat d’ERC ja està valorada amb aquest posicionament inicial?.

“… L’objectiu electoral d’Esquerra en aquests comicis és consolidar el grup parlamentari propi que vam aconseguir fa quatre anys per primera vegada. Però essent molt conscients, avui més que mai, que davant l’escassa o nul·la voluntat que ha demostrat el president Zapatero en qüestions com ara la indefinició del nou model aeroportuari o l’ocultació permanent de les balances fiscals, per citar-ne dos exemples, caldrà exercir un paper contundent des de l’oposició…”

Objectiu principal (electoral) orientat a mantenir o augmentar (?!?) el nombre de diputats per exercir major pressió a les negociacions. Ep! estarem a l’oposició, no seré ministre… tranquils, però pactarem amb el PSOE SEMPRE. No fós el cas que vingués el LloPP.

“… Però partim de dues premisses bàsiques: la primera és que si d’Esquerra depèn, el PP no tornarà a governar mai a Espanya. I la segona és que l’actuació d’Esquerra serà exclusivament parlamentària i sempre condicionada a una visualització en l’avenç cap a la desaznarització de l’Estat. No negociarem cap acord de govern, perquè no en volem formar part. Aquell no és el nostre govern, i la falta de voluntat evidenciada pel govern de Zapatero per avançar cap a un reconeixement de la plurinacionalitat de l’Estat ho fa inviable …”

Aquí queda clar que ERC i PP i més concretament Aznar, es retroalimenten. És dolent per Catalunya que el PP governi Espanya?. I que governi Zapatero, és menys dolent?. Fan falta 4 anys més de ZP per desaznaritzar l’Estat?. ZP no ens farà avançar cap a un estat plurinacional (Ridao dixit) però li donaré suport (des de l’oposició) tota la legislatura. No es negociarà cap acord de govern, però les paraules traspuen que la investidura està feta. Hi ha acord de govern més important a tota la legislatura?. Hem quedat que el PP no tornarà a governar? Sí.

“… És obvi que no tots els grups catalans a les Corts pensen així, i que alguns serien capaços –ho justificarien amb vagues promeses o prebendes partidistes– de certificar un suport incondicional a canvi d’un cobejat ministeri.

En aquesta ocasió no han escenificat cap visita al notari. No toca quan l’objectiu no és cap altre que aconseguir l’anhelat ministeri, ja sigui pactant a dreta o a esquerra. Insisteixo que no vull ser ministre d’Espanya, perquè represento l’única força política catalana amb veu pròpia a Madrid que ho pot dir amb veu alta i clara. Però més alarmant per a Catalunya i per a tots els seus votants és aquesta determinació per pactar a tota costa amb qui obtingui més escons, es digui Zapatero o es digui Rajoy. En aquest darrer cas, amb l’agreujant d’evidenciar una fragilitat de memòria esfereïdora que passa per alt la recollida de signatures i el recurs davant el Tribunal Constitucional contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, l’andanada nacionalista en campanyes com la del Somos España , la defensa impertèrrita del secessionisme lingüístic contra tota raó científica, el foment descarat de la catalanofòbia o la proposta de reforma de la llei electoral per consolidar el bipartidisme i excloure de l’arc parlamentari tots aquells que incomoden l’ stablishment madrileny …”

El dit a la llaga de CiU i de Duran. La campanya pel vot nacionalista/catalanista/independentista/sobiranista en marxa. Duran sí que vol un ministeri, el d’Exteriors a ser possible. Ara, això de l’única força catalana amb veu pròpia a Madrid. O CiU no és catalana, o ERC és catalana però no independentista, o és que CiU és al PP el que ERC és al PSOE?. Si és així, està clar que ERC i CiU no sumaran mai. I el vot del català emprenyat qui el pot aprofitar?. El català emprenyat ho estarà més amb el PSOE o amb el PP?. Ai, això m’encanta: “… pactar a tota costa amb qui obtingui més escons, es digui Zapatero o es digui Rajoy …”. Tot el contrari al que ha fet ERC a Catalunya: pactar a tota costa amb qui obtingui menys suport majoritari, dels dos partits grans s’entén; en el cas de Catalunya CiU i PSC. Això va ser un dels raonaments per tal de defendre un govern sobiranista i de progrés (CiU+ERC), el mapa de Catalunya l’1 de Novembre a les 10 de la nit era de color blau i la majoria al Parlament era nítidament nacionalista. No s’hauria d’haver negociat amb el partit guanyador coneixent que es podia treure mooolt d’aquella negociació?. Sí, el govern d’entesa és legal. Ja ho sabia abans de l’1-N.

“… Ja deia Josep Pla que no hi ha res que s’assembli més a un espanyol de dretes que un espanyol d’esquerres. Jo penso sincerament que la gestió del president espanyol, sobretot en la segona meitat d’aquesta legislatura, no difereix gaire de governs anteriors. Com si fos un mag envalentit pels crits d’ànim dels seus seguidors, l’hem vist treure del barret promeses de tot tipus amb una frivolitat sorprenent: donaré suport a l’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya, el català serà oficial a Europa, tornaré el castell de Montjuïc, el TAV arribarà el 21 de desembre, publicaré les balances fiscals, traspassaré rodalies l’1 de gener o proposaré un model de gestió de l’aeroport del Prat aquesta tardor. Ha arribat l’hivern, i amb ell sembla que els traspassos es congelen. El desenvolupament estatutari va arrencar de forma mandrosa, però després de pocs mesos el govern espanyol ha optat per congelar-lo. Hi ha qüestions que són complexes, però n’hi ha d’altres que només depenen de la voluntat política de voler-les aplicar, com és el cas de la definició del model de gestió del Prat …”

Ei! no passa res. El llistat de greuges a dalt esmentat no serveix per gaire res. Tampoc la manifestació de l’1-D. Ridao treu un llistat de llibre de reclamacions, just amb el partit que governa a Catalunya i amb el que ofereix mà estesa a pactar l’endemà del 9-M. Quina capacitat de negociació pot tenir ERC tancant tantes portes?. No anirà a cal notari però només té una opció: donar suport, puntual, des de l’oposició, a ZP. Investir-lo i que la propera legislatura sigui una còpia de la present. Sempre i quan PP o PSOE no treguin majoria absoluta.

“… Davant d’aquest context, la voluntat de l’única esquerra catalana que hi ha al Congrés és defensar sense cap mena d’hipoteca els interessos de Catalunya, amb grup propi, plantant cara i fent-nos sentir amb força …”

Aquesta frase, canviant esquerra pel que vulguis la podria pronunciar Duran, i no canviant res un grup que es diu PSC, el dia que tingui grup propi al Congrés dels Diputats.

Cada vegada veig més clar que el vot nul o en blanc creixerà, molt poc, però es farà sentir i alguns analistes l’interpretaran. El que costarà més de filtrar serà el vot del PP. El vot a Catalunya del PP. Prenent la frase del Che, “… prefiero morir de pie, a vivir arrodillado …”, hi ha un català que preferiria estar molt emprenyat quatre anys més amb un PP autèntic que no pas tota la vida amb un PSOE-zapaterista. Podríem crear la figura del català massoca o del català cremat, sí. Aquí segur que ERC arribaria als 30.000 militants que Carod ha demanat als reis i creixerien els votants de la formació independentista. 

PD: No entenc aquesta campanya del “per això vull la independència“. Es tracta d’ajudar a la governabilitat d’Espanya. L’altre dia per la ràdio sentia la colla d’opinadors oficials d’aquest país embobats i regalimant baba amb la campanya, amb l’avi que parla en castellà reclamant la independència. No hauria estat més eficaç i lleial mostrar una campanya com aquesta en unes eleccions municipals o en les Parlament?. La trobo totalment desubicada i una mostra de l’actual pèrdua de rumb de la direcció actual d’ERC (osti! sembluc en Carretero). S’ha d’anar a buscar el vot a Murcia, Aragó, Andalusia?. Que li preguntin a l’advocat Roca. Ben mirat sí que hi ha una força política que lliga independentisme i també ecologisme des del municipalisme, la CUP.

La maquinària electoral del PSOE està engreixada i a punt per començar a rodar. Més aviat a passar el rodet. 

El 30 minuts previst per aquest diumenge 23 de desembre, amb la temàtica referent al caos ferroviari que ha viscut Catalunya durant els darrers mesos, s’ha posposat pel diumenge 13 de gener.

Així, curt i ras. Es podrien establir diferents hipòtesis i/o estratègies per valorar aquesta reubicació del documental. D’una banda, puc valorar que s’ha de fer “notar” la inauguració d’altres AVES per la resta de l’Estat Espanyol, i d’una altra i pensant en la campanya socialista a Catalunya hi ha quatre opcions:

1) Que l’AVE arribi a BCN abans del 13 de gener de 2008, o més ben dit, la previsió és que l’AVE arribi a BCN abans del 13 de gener de 2008,

2) Que l’AVE arribi a BCN després del 13 de gener de 2008, o més ben dit, la previsió és que l’AVE arribi a BCN després del 13 de gener de 2008,

3) Que l’AVE arribi a BCN el 13 de gener de 2008. I en el supòsit que es fagi el 30 minuts aquella nit, m’aixeco del sofà i aplaudeixo efusivament al tàndem Zaragoza /Blanco per la feina feta i el domini total dels mitjans públics.

4) Que l’AVE no arribi a BCN mai. Però essent en festes com estem, considerarem aquesta opció inviable.

Buenu, la meva quiniela és que arriba abans del 13 de gener, opció 1. Consti que no tinc pas informació privilegiada si no s’entén per privilegiada la ofertada pel Periódico del Sr. Nadal. Que m’arrisco, diga’m arriscat. Podent ésser més conservador i apostant gairebé a cavall guanyador (qui se’l creu a hores d’ara en ZP… a Catalunya?) i que fins i tot em comença a fer llàstima el paperet de la Chacón en aquestes generals. Ai senyor!, una mica de cinteta, de canapés, de dir “… jo vaig fer arribar l’AVE a BCN … vaig ajudar a …”. Va! que la Carme és molt joveneta… i de Girona, collons.

No és que m’importi molt si arriba abans o després, tampoc m’imagino els operaris fent les campanades entre esvorancs per tal d’enllestir terminis. Tant si arriba abans com després, la notícia de l’arribada pot ser més contraproduent per ZP que no pas beneficiós. És millor treure’n rèdit abans que comenci la campanya o una vegada iniciada oficialment la campanya?. Aquesta arribada a Sants és una patata calenta i que com a tal, ara ningú la vol.

Es pot no arribar a emetre aquest 30 minuts? La meva opinió és que sí.