el tros

Tots coneixem un macarrilla de discoteca. A la foto, l’exemple il·lustratiu del macarrilla “tipus” de finals dels 70, Tony Manero. Aquest personatge té èxit. Torna boig a les dones i els tius volen ser amic seu. Tothom sap que és un tiu xungu, que no juga net, que no te’n pots refiar, però la gent l’aclama, volen que ell els reconegui com a amics, tot i que ell no té amics, no es casa amb ningú, amb ninguna, però tothom l’adora, l’estima, l’idolatra. Tothom vol ser com ell.

Aquest especimen s’alimenta de la resta, és un no-sé-què-fag. Així subsisteix i viu com un rei. També té les seves misèries, però el dissabte per la nit queden abolides, són invisibles.

Em quedo amb el titular de l’entrevista a Lluís Recoder (CiU, Sant Cugat): “CiU i PSC estan obligats a entendre’s en els grans temes de país”. Paraules que avui confirmava i recolzava Xavier Trias (CiU, Barcelona). Recupero les paraules de Duran: “Reitero el que vaig dir ahir, jo crec que en aquest país és una llàstima que no s’hagués fet un pacte entre socialistes i CiU“. Visualitzo les dues legislatures, Maragall i Montilla, en que un partit independentista forma govern amb el PSC.

La gran bossa de vots que perd ERC en aquestes Generals, evidentment no van a parar a Can CiU. Això em fa preguntar: el sector sobiranista de CiU flaqueja, existeix? Quants són?. Serà cert que els vots dels independentistes i dels convergents (alguns! quants?) han anat a parar a la panxa de la Chacón, on no neva ni plou?.

A partir de les respostes dels dirigents i dels pactes realitzats, és evident que el Partit dels Socialistes de Catalunya és la formació preferida pels dirigents de la resta de partits. Sí, el PSC ho governa tot. L’aparell funciona com un rellotge i més d’un voldria això per casa seva. Control total; que si una crosta per aquí, que si tu hi vas ells tornen, que si minitransvassaments… Tothom vol ser com ells. Tothom els estima.

El “Cercle Financer” de la Societat Econòmica Barcelonesa d’Amics del País, va rebre ahir 6 de novembre a Josep Antoni Duran i Lleida, president del Comitè de Govern d’UDC i portaveu del Grup Parlamentari de la Federació de CiU a Madrid, que oferí la conferència ”Centralitat, estabilitat i pacte: garantia de futur i de progrés”.

Mentre escolto l’àudio de la conferència [àudio i pdf] i sota l’efecte de les declaracions del mateix Duran: “Reitero el que vaig dir ahir, jo crec que en aquest país és una llàstima que no s’hagués fet un pacte entre socialistes i CiU“, ha assenyalat Duran, i ha deixat clar que ahir parlava de passat, tot i que pensa que també “seria bo fer-ho en el futur“.

Potser, inicialment, pot semblar provocatiu el títol d’aquest post; el que sí pretén és jugar amb les paraules i evidentment amb l’últim lema del PSC-PSOE a les eleccions generals i també al Parlament: “Si guanya Zapatero, guanya Catalunya”. Això últim ja ho estem veient, comprovant a diari.

Aquestes declaracions a títol personal de Duran i també com a líder d’Unió, no han d’estranyar a la federació CiU i tampoc al sobiranistes de la mateixa formació, atès que en la negociació posterior de les anteriors eleccions al Parlament el primer objectiu de formar govern va estar en el PSC, amb Montilla a l’altra costat de la taula de negociació. Ara doncs, és lícit reclamar que el segon tripartit ja estava cuinat?. Si fem memòria i posem les peces al seu lloc en el temps, es pot pensar que estava cuinat, sí: que si sumaven, governarien altra vegada (Madí dixit). També es pot dir que la formació guanyadora anava, primer, a negociar amb la segona. Per què, per quina llei escrita?. No pot haver-hi un full de ruta en les anomenades formacions nacionalistes-sobiranistes en que es prioritzi l’entesa nacional?. En Carretero el demana a ERC. A CiU no el pot demanar ningú. CiU no és assembleària i la seva prioritat era tornar a governar (com la resta de formacions, evidentment).

Ara bé, Zapatero garantia la presidència del govern de la Generalitat a la força més votada a les eleccions (Mas dixit). ERC també volia governar, era decisiva. Per què CiU no s’asseu primer amb ERC?. Duran i Mas creuen que la jugada no pot fallar. Només faltaria, tenint l’aval del cap del PSOE, el PSC passarà pel sedàs i Montilla també. Els anem a buscar primer. No pot fallar, i falla. En 48 hores es forma el segon tripartit.

El resultat a dia d’avui és: d’una banda un sector important d’ERC emprenyat i a punt per congressos i conferències internes, assenyalant la falta de full de ruta i la nul·la negociació pel govern d’Entesa (tripartit 2) i de l’altra un Mas que vol “crear” la casa gran del catalanisme un 20-N i amb un company de viatge que cada setmana vol sortir a les portades a cop de declaració proespanyolista.

Un Duran no independentista, ja ho sabíem, però fa flac favor a CDC. Un Duran antizapatero, però que governaria amb el PSC. Un Duran en campanya, que necessita un blog amb arial 15 i també una plataforma, per cert amb el mateix eslògan que les últimes Generals (originals?).

Acabant d’escoltar l’àudio, surt un Duran que parla de pors, d’urgències, de que s’acaba el temps… Compte! el discurs de la dreta (catalana) en estat pur. El tripartit va sumar: en part per aquest discurs tremendista, exposat en un DVD gratuït i dominical. No tot està malament del tot. Ni abans, ni ara. Ni fa 23 anys, ni en fa 4.

Potser si que els votants de CiU a les properes Generals hauran d’anar a votar amb el nas tapat. Dit pels mateixos militants, en un vol digital pels comentaris de la xarxa político-catalana-està-que-peta.