el tros

La lectura d’un post es pot fer de moltes maneres: tot sencer i prestant atenció a cada paraula, cada coma, cada punt i a part; lectura en diagonal, esbiaxada, ràpida, prenent la idea general de l’apunt; “saltant”, prenent paraules clau de cada línia, etc. El cas és que s’ha dedicat una atenció mínima (o màxima) al text. Una altra cosa són els comentaris. Deixant de banda si el comentari l’escrius amb més o menys espontaneïtat o si ets més o menys ràpid, el nombre de comentaris de cada apunt té diversos significats. En té moltíssims i ara no els descriuré pas, no!. Aficionat com estic a seguir els blocs i webs que parlen del Congrés d’ERC observo que la xifra “fatídica” de 0 comentaris s’instal·la de forma regular i habitual en els blocs i webs que pengen de les candidatures de Carod i Puigcercós i en canvi de la resta de candidats diríem que el nombre de comentaris és > 0. No em refereixo a la censura, sino a la mobilització per la causa. Per internet, quan quelcom et toca d’aprop, et satisfà, t’engresca, t’indigna, et remou, diríem que guanya la rauxa i perd el seny, és a dir, et mobilitza i el resultat és un comentari. Com a exemple els centenars de comentaris que pot rebre un vídeo musical-casolà al You Tube. Podríem fer més interpretacions i encara més classificacions, però quan llegeixo un apunt com aquest o com aquest altre i visualitzo ”0 comentaris”, penso que aquí hi ha quelcom que no funciona. Sóc dels que penso que la catosfera, igual que la mare natura, és sàvia, s’autoregula i selecciona els que millor s’adapten. I encara que alguns no s’ho acabin de creure, aquesta catosfera nostra és una mostra ”x” de la militància d’ERC i encara més, és una mostra una mica més gran que l’anterior, de l’electorat del nostre país. Constato que, per aquesta regla de la selecció catosfèrica a mi em queden dos posts.

Havent llegit l’apunt que fa unes hores ha penjat l’actual secretari general d’ERC, Joan Puigcercós, en el seu bloc de campanya: “Estatut, però què es va pactar?”. La portada d’avui de l’Avui: “Pinça PSOE-PP per retallar l’Estatut” és un dels motius pel present apunt. La relació amb aquest rotatiu és tan fluïda…

Es carrega a tort i a dret, no se’n salva ningú: CiU, PSC, ICV, PP, PNB, PSOE. Nota directa a la vena del militant. Recuperem aquell discurs de l’Estatut que va donar prou bon resultat entre la militància. Però tot canvia molt ràpid, més ràpid dels que alguns voldrien i qui no s’adapta als nous temps, s’extingeix. Tot i que ara sigui notícia; l’Estatutet està a Madrid, entre quatre parets i envoltat de gent de poques paraules, menys escrúpols i gran capacitat de decisió. Després del referèndum han passat moltíssimes coses: eleccions, tripartit 2.0, manifestació 1-D, generals…

Si a hores d’ara el militant de base encara s’empassa aquests discursos, i els recolza, és que el partit vol seguir essent minoritari. Si realment vol marcar un camí de sobiranisme vers la independència i es proposa eixamplar el seu electorat, aleshores que plantegi qüestions necessàries, que traci camins per on anar. No val a dir o preguntar sobre el que els altres han fet o firmat sense haver-hi estat present. Ara, si és qüestió de fer d’escalfabraguetes del militant, d’acord, endavant!. Voldrà dir que la resta estem sols. Més sols que un mussol.

No tinc cap dubte que Joan Puigcercós és un dels homes més influents de la política catalana actual; influent, clau, decisiu, i també omnipresent, calculador, estratega, negociador. Tots aquests trets haurien de ser positius. M’explico. Ja fa uns díes exposava la meva por, o més aviat desconfiança vers una persona que decideix abandonar el govern del meu país, amb una decisió legítima però sobretot estratègica per la direcció del seu partit i per la seva carrera política, abandonant les seves obligacions com a Conseller. Avui, escoltava el tall de veu del president d’ERC en Terres de l’Ebre, Gervasi Aspa, pel que qualifica al Molt Honorable President José Montilla de tenir pensament stalinista [LV] pel tema del minitransvassament (mini? periodistes!).

La sortida d’ERC del primer tripartit i el retorn al segon per la porta falsa va ser una realitat. Àmpliament acceptada i aprovada per la militància. Ara s’estan donant unes premises fins i tot més favorables per tal que ERC torni a deixar el govern:

• congrés a la vista, 
• poder de decisió nul a Madrid,
• l’Estatut penjant d’un fil,
• minitransvassaments, 
• Montilla marcant territori i lideratge dins del Govern,
• …

Si ERC té la brillant idea de sortir del Govern no dubtem que haurà “negociat” la tornada en forma de tripartit 3.0. Si no és així, és igual; la militància entendrà que si n’hi ha hagut 2 n’hi pot haver 3, no?. Queda per veure què decideix Montilla, la clau de volta, si intueix que ERC pot arribar a una entesa amb CiU.

El camí es fa estret, la llum del fons es va fent feble. Quan arribes al final hi ha dues portes, dos camins, una decisió. Quan Puigcercós estornuda, el Govern es constipa. Montilla, baró socialista, no vol un Govern tocat, engripat i no li receptarà cap analgèsic. Li donarà la baixa. Indefinida.

Ja fa díes. El vespre-nit del 9 de maig d’enguany. Els companys vilapou, Elies115, joliu, Lídia Pelejà, dessmond, Joan Safont, Cimera (Extraordinària) i altres que segur que també, però que no he pogut seguir, consultar, llegir… ja han comentat el multitudinari sopar amb el duet Carretero-Carandell. Joan Carretero és clar, directe i això amb certes propostes i plantejaments pot semblar frívol, però no. Vegi’s http://www.gent2014.cat/ com a exemple de frivolitat, per no dir paraulotes en el meu bloc, que podria, però….

Es tracta de dir les coses pel seu nom; com quan ens anomena “catalanets”, fent-nos vibrar, tocant-nos el voraviu, els collons, ei! desperta!, trempa!, com quan exposa les negociacions amb els alts funcionaris de l’Estat Espanyol, com quan parla del seu municipi i de la seva gestió, com quan parla d’obrir el ventall del partit al potencial votant d’esquerra, de centre i de dreta. Sí! de dreta!, Sí! independentista!. Sap que si ERC vol eixamplar, és a dir, créixer més, governar i tenir dret a treure votants a CiU, no li queden més opcions. L’eix nacional primer, després la resta. Com quan parla d’eficàcia, no d’amiguismes ni de càrrecs, d’envoltar-se de gent vàlida, capacitada i amb ganes de pencar i deixar-hi la pell.

Per les maneres i les gesticulacions, Carretero és més un Maragall que un Pujol, tot i que el projecte que defensa té més a veure amb el primer Pujol, el dels 80 que amb el federalisme maragallista del segle vint-i-u. Joan Carretero és el Risto Mejide de la política catalana. Un home que diu les coses pel seu nom, t’agradin o no, i que defensa una manera de veure el món molt pròpia, que no vol dir que no sigui compartida per molta gent. Risto Mejide surt dos minuts en prime time i té la capacitat de resumir l’actuació i sobretot el destí del triunfito de torn. Carretero, també sense gaire parafernàlia, detecta ràpid i emet un veredicte en breus segons. Així, breu, sec, directe, sense embuts, és la seva veritat i la manca de cel·lofana fa que d’immediat puguis veure el desenllaç. 

Carretero i Carandell estan pujats en un tren en que la locomotora és la xarxa, la catosfera. Tant de bó puguin arribar a l’Estació de França, i d’aquesta al Parlament del meu país per seguir treballant. Sort!.

1 minut de Polònia mostra més coses que 100 hores d’entrevistes amb els polítics.

El temps inactiu pel present apunt, m’ha servit per acumular una veritable muntanya mental d’informació referent als resultats electorals del 9-M i encara més de les conseqüències pel catalanisme polític. Evidentment, aquí i ara no desgranaré totes les conclusions que n’he pogut treure. Sóc dels que penso fermament que el vot en blanc no ha estat i no serà cap vot inútil. Cansat de votar amb el nas tapat, aquesta vegada vaig decidir votar en blanc, per moltes raons però la de major pes era la del desencís amb les forces polítiques catalanistes (independentistes, sobiranistes, nacionalistes, patatim-patapam …). La resta de forces fan el que han de fer i sembla que ho fan de collons. Escoltant multitud de raonaments contraris a la meva elecció i aquest de votar amb el nas tapat semblava el més recurrent i habitual entre les meves amistats “separatistes”.  Els resultats evidencien el creixent independentisme present a molts racons del país. La Catalunya optimista de Chacón ha respòs, l’ha votat a ella i la Catalunya cremada no l’ha votat. Per fer-s’ho mirar la valoració d’ERC, que els vots independentistes han anat a parar al PSOE-PSC. A vegades 1 + 1 no són 2; poden ser 3 i fins i tot 0. El cas és que des d’ERC també han vist que l’independentista absent  o emblanquinat existeix. Bingo!. La reacció del ja ex-conseller Puigcercós és de… funcionariat enfeinat (?!?); necessito un any sabàtic per … bé, només seran uns mesos però foto el camp!. No trobo cap mena d’explicació a aquesta reacció. Duran també va deixar la seva conselleria després del nomenament de Mas com a delfí pujolià. Duran però, no anava a guanyar res. Havia perdut la seva opció i sabia el paper que tenia que jugar a partir d’aleshores. Semblen doncs, situacions diferents. Puigcercós vol dirigir el seu partit i ser candidat el 2010 i per això deixa el càrrec institucional. Em sembla un pas lògic dins de la seva carrera política, però: quina confiança pot generar aquesta persona vers el potencial/real elector/votant amb aquest compromís amb el govern del meu país?. A mi em genera confiança zero. Inicialment, el paper de Carod té més dignitat.

A dia d’avui el Sr. Carretero ha parlat clar sobre el paper que pot i vol fer ell a ERC i sobre el paper que ha fet ERC en el govern. Exposant el punt de vista de Reagrupament, intensament, des de fa unes setmanes; però aquest home sempre ha tingut aquesta claredat exposant els temes més “calents”. Carretero manté un discurs breu, sec, directe, sense embuts i sense floritures. És l’hora que ens parlin amb sequedat i sobretot que hi hagi un partit que, si es vol autoanomenar independentista, pugui justificar en tot moment que la seva feina va dirigida cap aquest fi. La patacada d’ERC a les eleccions espanyoles ha estat gran, molt més del que ells havien predit, i tal com comentava fa unes setmanes era el millor escenari perquè s’obtinguessin aquests resultats (dolents?!?). El compromís de l’electorat catalanista està amb les eleccions al Parlament i no amb unes eleccions que ens permeten més “peix al cove”. Per això ja hi era CiU, i segurament ja hi tenia la mà trencada.

Carretero promet claredat i també pot semblar que en cert moments; populisme, fer volar coloms. En tot cas, ens apuntem a valorar les noves cares d’ERC i les noves propostes. Fins ara s’ha crescut, molt menys del que era previsible. Les decisions preses han estat força desencertades els últims dos anys, a tots els nivells; Espanya, Parlament, Municipals. El full de ruta està per fer i el 2014 no és cap fita.

Davant de tota aquesta situació a Ca N’Esquerra, el veí del costat, Can CiU, no pot deixar d’observar els moviments de l’altre per tal de reorganitzar casa seva i decidir quins cosins poden col·laborar en la causa. La massa social de CiU existeix i va essent hora que els nassos tapats de Can CiU comencin a inhalar Vixvaperut per tal de trobar-se millor amb ells mateixos i amb la resta. I què millor que un bon equip de gent sana i amb el pit destapat per guanyar aquest partit?.

El sopar organitzat pel blocaire Dessmond amb David Madí de convidat, va ser una experiència bona. Un format amb solidesa que no només l’entrada és permesa a blocaires. ESADE i gent de l’Espai Vicens Vives també hi eren presents. Un total de 32 catalanets al voltant d’una taula rectangular i molt llarga. Madí al centre del costat llarg, flanquejat a dreta per Dessmond i a esquerra per un català desencantat (Joan?).

Madí exposa fil per randa la seva visió de la Catalunya actual; societat, política, empresariat, i de la seva Catalunya futura. La “dolça decadència” és la metàfora que usa per descriure l’ara i el que pot ser el demà de la nostra nació. Sobiranista i liberal, s’autoanomena.

El Madí d’aprop no té pèls a la llengua, tampoc els té el Madí micro-en-mà que coneixem. Això és clar, et fa tenir pocs amics. És aquí on visualitzo la nul·la autocrítica de la feina feta per ell al capdavant de la imatge, campanya i comunicació de CiU els últims anys. A partir de conversa final amb el convidat i de diferents extractes del sopar, queda palès que les relacions amb ERC estàn desfetes per temps. Ell no és l’únic culpable, com en qualsevol relació s’hauria de conèixer l’opinió dels dos afectats i aleshores poder-ne treure les conclusions personals i transferibles que s’escaiguin. Tots dos tindran la seva part de culpa i també les seves raons. Ningú és innocent i cap dels dos és culpable del tot. L’evidència més clara i evident és que el que perd és el català mitjanet que veu com les seves il·lusions es difuminen entre dos partits amb un potencial enorme de creixement i que no han estat capaços d’entendre’s. Ho dic jo, i vaig poder comprovar que era un sentiment estès en diverses persones assistents al sopar. Podent estar més a l’esquerra o més a la dreta, el desafecte, el desencant és gran. Per tal de crear dos espais ben definits, esquerra-dreta, el catalanisme en surt perdent i estic conveçut que és l’esquerra independentista i l’espanyolista les que han fet més per traçar una línia entre aquests dos blocs. La “dolça decadència” és la conseqüència de les decisions preses. I cadascú ha d’entonar el mea culpa.

Les eleccions generals seran la setmana vinent, el vot en blanc està en el meu cap, no paït, però força encanyonat. Compte! si baixa ERC i també CiU (i també PNV) poden treure’s conclusions errònies. Des de Madrid poden dir que l’independentisme disminueix, los separatistas no se han movilizado. No!, la lectura ha de ser justament la contrària, i els partits d’aquí han de fer-ne aquesta lectura i netejar la roba bruta a casa, és a dir, en els propers Congressos respectius. Encara hi ha temps, de fet, sempre hi ha temps; però hi ha una generació que tot i assistir massivament a la manifestació de l’1-D, no està adormida, està profundament decebuda i realment cremada. Si es tarda massa temps a fer trempar a aquesta gent, potser que enlloc d’anar a votar el dia de les eleccions que siguin (Parlament, Generals, Municipals) anirem a fer una costellada i a fotre quatre xuts amb els críos. I aleshores, si que serem decadents. Estarem en plena decadència.

PD: Encantat d’haver compartit unes guatlles amb tots vosaltres (amb la Trina, la mus de xocolata, va!): En Josep Sort, n‘Ester Clos, en Dessmond, en Karbeis, en Mikel, na Trina Milan, n’Elies, en Joliu, en Roi Marphille, en Chamb, el veí de dalt, en Joan Safont i en David Baret.