el tros

Tots coneixem un macarrilla de discoteca. A la foto, l’exemple il·lustratiu del macarrilla “tipus” de finals dels 70, Tony Manero. Aquest personatge té èxit. Torna boig a les dones i els tius volen ser amic seu. Tothom sap que és un tiu xungu, que no juga net, que no te’n pots refiar, però la gent l’aclama, volen que ell els reconegui com a amics, tot i que ell no té amics, no es casa amb ningú, amb ninguna, però tothom l’adora, l’estima, l’idolatra. Tothom vol ser com ell.

Aquest especimen s’alimenta de la resta, és un no-sé-què-fag. Així subsisteix i viu com un rei. També té les seves misèries, però el dissabte per la nit queden abolides, són invisibles.

Em quedo amb el titular de l’entrevista a Lluís Recoder (CiU, Sant Cugat): “CiU i PSC estan obligats a entendre’s en els grans temes de país”. Paraules que avui confirmava i recolzava Xavier Trias (CiU, Barcelona). Recupero les paraules de Duran: “Reitero el que vaig dir ahir, jo crec que en aquest país és una llàstima que no s’hagués fet un pacte entre socialistes i CiU“. Visualitzo les dues legislatures, Maragall i Montilla, en que un partit independentista forma govern amb el PSC.

La gran bossa de vots que perd ERC en aquestes Generals, evidentment no van a parar a Can CiU. Això em fa preguntar: el sector sobiranista de CiU flaqueja, existeix? Quants són?. Serà cert que els vots dels independentistes i dels convergents (alguns! quants?) han anat a parar a la panxa de la Chacón, on no neva ni plou?.

A partir de les respostes dels dirigents i dels pactes realitzats, és evident que el Partit dels Socialistes de Catalunya és la formació preferida pels dirigents de la resta de partits. Sí, el PSC ho governa tot. L’aparell funciona com un rellotge i més d’un voldria això per casa seva. Control total; que si una crosta per aquí, que si tu hi vas ells tornen, que si minitransvassaments… Tothom vol ser com ells. Tothom els estima.

El temps inactiu pel present apunt, m’ha servit per acumular una veritable muntanya mental d’informació referent als resultats electorals del 9-M i encara més de les conseqüències pel catalanisme polític. Evidentment, aquí i ara no desgranaré totes les conclusions que n’he pogut treure. Sóc dels que penso fermament que el vot en blanc no ha estat i no serà cap vot inútil. Cansat de votar amb el nas tapat, aquesta vegada vaig decidir votar en blanc, per moltes raons però la de major pes era la del desencís amb les forces polítiques catalanistes (independentistes, sobiranistes, nacionalistes, patatim-patapam …). La resta de forces fan el que han de fer i sembla que ho fan de collons. Escoltant multitud de raonaments contraris a la meva elecció i aquest de votar amb el nas tapat semblava el més recurrent i habitual entre les meves amistats “separatistes”.  Els resultats evidencien el creixent independentisme present a molts racons del país. La Catalunya optimista de Chacón ha respòs, l’ha votat a ella i la Catalunya cremada no l’ha votat. Per fer-s’ho mirar la valoració d’ERC, que els vots independentistes han anat a parar al PSOE-PSC. A vegades 1 + 1 no són 2; poden ser 3 i fins i tot 0. El cas és que des d’ERC també han vist que l’independentista absent  o emblanquinat existeix. Bingo!. La reacció del ja ex-conseller Puigcercós és de… funcionariat enfeinat (?!?); necessito un any sabàtic per … bé, només seran uns mesos però foto el camp!. No trobo cap mena d’explicació a aquesta reacció. Duran també va deixar la seva conselleria després del nomenament de Mas com a delfí pujolià. Duran però, no anava a guanyar res. Havia perdut la seva opció i sabia el paper que tenia que jugar a partir d’aleshores. Semblen doncs, situacions diferents. Puigcercós vol dirigir el seu partit i ser candidat el 2010 i per això deixa el càrrec institucional. Em sembla un pas lògic dins de la seva carrera política, però: quina confiança pot generar aquesta persona vers el potencial/real elector/votant amb aquest compromís amb el govern del meu país?. A mi em genera confiança zero. Inicialment, el paper de Carod té més dignitat.

A dia d’avui el Sr. Carretero ha parlat clar sobre el paper que pot i vol fer ell a ERC i sobre el paper que ha fet ERC en el govern. Exposant el punt de vista de Reagrupament, intensament, des de fa unes setmanes; però aquest home sempre ha tingut aquesta claredat exposant els temes més “calents”. Carretero manté un discurs breu, sec, directe, sense embuts i sense floritures. És l’hora que ens parlin amb sequedat i sobretot que hi hagi un partit que, si es vol autoanomenar independentista, pugui justificar en tot moment que la seva feina va dirigida cap aquest fi. La patacada d’ERC a les eleccions espanyoles ha estat gran, molt més del que ells havien predit, i tal com comentava fa unes setmanes era el millor escenari perquè s’obtinguessin aquests resultats (dolents?!?). El compromís de l’electorat catalanista està amb les eleccions al Parlament i no amb unes eleccions que ens permeten més “peix al cove”. Per això ja hi era CiU, i segurament ja hi tenia la mà trencada.

Carretero promet claredat i també pot semblar que en cert moments; populisme, fer volar coloms. En tot cas, ens apuntem a valorar les noves cares d’ERC i les noves propostes. Fins ara s’ha crescut, molt menys del que era previsible. Les decisions preses han estat força desencertades els últims dos anys, a tots els nivells; Espanya, Parlament, Municipals. El full de ruta està per fer i el 2014 no és cap fita.

Davant de tota aquesta situació a Ca N’Esquerra, el veí del costat, Can CiU, no pot deixar d’observar els moviments de l’altre per tal de reorganitzar casa seva i decidir quins cosins poden col·laborar en la causa. La massa social de CiU existeix i va essent hora que els nassos tapats de Can CiU comencin a inhalar Vixvaperut per tal de trobar-se millor amb ells mateixos i amb la resta. I què millor que un bon equip de gent sana i amb el pit destapat per guanyar aquest partit?.

El sopar organitzat pel blocaire Dessmond amb David Madí de convidat, va ser una experiència bona. Un format amb solidesa que no només l’entrada és permesa a blocaires. ESADE i gent de l’Espai Vicens Vives també hi eren presents. Un total de 32 catalanets al voltant d’una taula rectangular i molt llarga. Madí al centre del costat llarg, flanquejat a dreta per Dessmond i a esquerra per un català desencantat (Joan?).

Madí exposa fil per randa la seva visió de la Catalunya actual; societat, política, empresariat, i de la seva Catalunya futura. La “dolça decadència” és la metàfora que usa per descriure l’ara i el que pot ser el demà de la nostra nació. Sobiranista i liberal, s’autoanomena.

El Madí d’aprop no té pèls a la llengua, tampoc els té el Madí micro-en-mà que coneixem. Això és clar, et fa tenir pocs amics. És aquí on visualitzo la nul·la autocrítica de la feina feta per ell al capdavant de la imatge, campanya i comunicació de CiU els últims anys. A partir de conversa final amb el convidat i de diferents extractes del sopar, queda palès que les relacions amb ERC estàn desfetes per temps. Ell no és l’únic culpable, com en qualsevol relació s’hauria de conèixer l’opinió dels dos afectats i aleshores poder-ne treure les conclusions personals i transferibles que s’escaiguin. Tots dos tindran la seva part de culpa i també les seves raons. Ningú és innocent i cap dels dos és culpable del tot. L’evidència més clara i evident és que el que perd és el català mitjanet que veu com les seves il·lusions es difuminen entre dos partits amb un potencial enorme de creixement i que no han estat capaços d’entendre’s. Ho dic jo, i vaig poder comprovar que era un sentiment estès en diverses persones assistents al sopar. Podent estar més a l’esquerra o més a la dreta, el desafecte, el desencant és gran. Per tal de crear dos espais ben definits, esquerra-dreta, el catalanisme en surt perdent i estic conveçut que és l’esquerra independentista i l’espanyolista les que han fet més per traçar una línia entre aquests dos blocs. La “dolça decadència” és la conseqüència de les decisions preses. I cadascú ha d’entonar el mea culpa.

Les eleccions generals seran la setmana vinent, el vot en blanc està en el meu cap, no paït, però força encanyonat. Compte! si baixa ERC i també CiU (i també PNV) poden treure’s conclusions errònies. Des de Madrid poden dir que l’independentisme disminueix, los separatistas no se han movilizado. No!, la lectura ha de ser justament la contrària, i els partits d’aquí han de fer-ne aquesta lectura i netejar la roba bruta a casa, és a dir, en els propers Congressos respectius. Encara hi ha temps, de fet, sempre hi ha temps; però hi ha una generació que tot i assistir massivament a la manifestació de l’1-D, no està adormida, està profundament decebuda i realment cremada. Si es tarda massa temps a fer trempar a aquesta gent, potser que enlloc d’anar a votar el dia de les eleccions que siguin (Parlament, Generals, Municipals) anirem a fer una costellada i a fotre quatre xuts amb els críos. I aleshores, si que serem decadents. Estarem en plena decadència.

PD: Encantat d’haver compartit unes guatlles amb tots vosaltres (amb la Trina, la mus de xocolata, va!): En Josep Sort, n‘Ester Clos, en Dessmond, en Karbeis, en Mikel, na Trina Milan, n’Elies, en Joliu, en Roi Marphille, en Chamb, el veí de dalt, en Joan Safont i en David Baret.

Poques paraules per valorar l’absentisme laboral dels 11 diputats de CiU i el diputat d’ERC, que ha impedit que s’hagi votat avui una proposta de resolució a favor de la independència de Kosovo.

A baix, em remeto al text extret d’unes dades penjades a e-noticies. Només se’m presenten qüestions:

• Volen que confiem amb ells?
• Volen que anem a votar?
• Volen que no creixi l’abstenció?
• Volen que creixi l’independentisme?
• Volen que creiem en el nostre Parlament?
• Saben el que s’hi juguen?
• Saben que ens les estan acabant?
• Saben que estan regalant diputats a Ciutadans?
• Saben que estan “optimitzant” la Sra. Chacón?
• Saben que la mobilització la fan grans polítics?
• Saben que a la feina no s’hi pot faltar?
• Saben qui els hi passa la nòmina cada mes?

És l’hora que guanyi un PP per majoria a Madrid i que els partits ANOMENATS catalanistes-independentistes-sobiranistes-nacionalistes prenguin una decisió. O renovar-se o morir. El discurs ha mort, els missatgers fa temps que també han mort, però segueixen cobrant.

Si aquestes properes eleccions CiU i ERC no aconsegueixen mobilitzar el seu electorat (veient aquestes performances estàn llestos), cosa que pel que sembla el PSC també ho veu dificultós (”si tu no hi vas, ells tornen“), les eleccions les guanyarà la dreta. Necessitem un Aznar al quadrat per reaccionar?. Em sembla que tal com estan CiU i ERC, ni així.

- - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - - -

El sou bàsic de diputat puja a més de 60.000 euros

Cada diputat al Parlament de Catalunya cobra un fixe de 41.865 euros anuals bruts als que s’ha d’afegir els possibles “complements per raó del càrrec”, la també possible presència d’un diputat a les diferents comissions existents així com les dietes per desplaçament. D’aquesta manera, un diputat cobrarà 41.865 “d’assignació idèntica”. Si a més és president de grup parlamentari, a aquesta quantitat se li ha d’afegir 49.000 euros més. Si és portaveu de grup parlamentari cobrarà 42.000 euros més. Si és portaveu adjunt 1 rebrà 28.000 euros més i si és portaveu adjunt número 2 guanyarà 21.000 euros més. A més, cada diputat rebrà de manera fixa una “indemnització per despeses de viatge i desplaçaments, tenint en compte el lloc de residència”.

En aquest sentit, els diputats residents a Barcelona ciutat o en els municipis de l’anterior Àrea Metropolitana tindran dret a 20.699 euros anuals. Els residents fora dels municipis anteriors i fins a 80 quilòmetres de Barcelona rebran 26.911 euros anuals i els residents entre 81 i 190 quilòmetres de Barcelona seran indemnitzats amb 28.891 euros. Finalment, els diputats residents a més de 191 quilòmetres de Barcelona rebran 29.136 euros.

Les nòmines dels diputats també poden augmentar si figuren a les diferents comissions parlamentàries. Ser president d’una comissió legislativa o creada per llei suposa un ingrés addicional de 10.500 euros, mentre que ser portaveu o secretari d’una comissió es paga amb 5.600 euros i ser portaveu del grup es remunera amb 8.400 euros. Pel que fa a les comissions de seguiment, estudi o investigació, la presidència d’una d’aquestes es paga amb 8.400 euros anuals, mentre que les vicepresidències, secretaries i portaveus guanyen 5.600 euros.

Règim econònomic dels diputats del Parlament de Catalunya [retrib_diputats_2008.pdf].

Font: www.e-noticies.com

La campanya per les eleccions del 9-M treurà fum aquesta setmana. Perdó, la pre-campanya!. Les façanes estàn farcides de cartells dels actes previstos per tres formacions, CiU, PSC i ERC. El proper dimarts a les 8 del vespre coincidiran dos actes. D’una banda la presentació del primer volum de memòries de Jordi Pujol amb el suport de Montserrat Candini i Jordi Amat, i de l’altra la presència de Manel Nadal, Secretari de Mobilitat de la Generalitat de Catalunya, plantejant la situació de les infraestructures a Catalunya, amb el suport de Josep Mª Juhé. Tots dos actes són prou rellevants per haver d’escollir-ne només un. Una llàstima pel ciutadà. Sens dubte, el guanyador en assistència (m’atreviria a dir, per golejada) serà l’expresident, però en tot cas no s’hauria de parlar de guanyador o de perdedor sino d’oportunitat de poder assistir als dos actes. Seria possible fins i tot si s’haguéssin programat en diferents hores el mateix dia, o bé en diferents díes; tal com succeirà en l’acte d’ERC amb la presència del President del Parlament, Ernest Benach amb Pilar Rocafort, programat per divendres. No és la primera vegada que coincideixen diferents actes en un mateix dia i una mateixa hora. Diríem que la contraprogramació política no seria la millor manera que tenen els partits polítics de difondre els seus programes. La teoria si venen al meu no aniran a l’altre no seria la millor estratègia. D’una banda, hi ha el risc que l’acte sigui per quatre gats incondicionals i de l’altra i la més important pel partit, la possiblitat de perdre un vot per l’extravagant decisió d’haver contraprogamat l’acte de campanya del rival.

Posats a contraprogramar, el PSC, sense desmerèixer el Sr. Nadal, podria haver portat un polític més destacat. Jo hagués proposat un teva-meva Pujol-Maragall al Casal de l’Amistat, com ara el gag final del Polònia. Encara decidirien crear un nou partit. Ple absolut i tots contents.

Tri-partit, tres partits. El primer tripartit, el de Maragall de president i el de Carod de Conseller en Cap, va ser un Dragon Khan com molt bé definia en el seu dia el Conseller Carretero. S’ha de reconèixer que cada partit marcava el seu perfil ideològic de manera clara i diària, excepte IC-V que en part per això de no marcar perfil i “ajudar” a la governabilitat va esgarrapar alguns milers de vots.

Un govern format per 3 partits és un govern de coalició (i per nassos d’Entesa) amb un projecte de mínims en comú i molts projectes no realitzables al llarg de la legislatura. Té mèrit doncs anar signant Pactes Nacionals, ho reconec. Tres partits amb un candidat cada un. Bé, el candidat va variant en funció de les eleccions a que ens “sotmeten”. A Convergència i Unió, durant molts anys se’ls ha confós amb un sol partit i fins i tot amb la mateixa institució, la Generalitat de Catalunya, i pel fet de governar les disputes internes entre convergents i unionistes quedaven diluides i eren vox populi d’una minoria i com no de l’oposició. Més o menys com ara la contraprogramació que es porten actualment Carod i Puigcercós en el sí d’ERC. Ara CiU està a l’oposició i ja fa mesos que Duran i Mas van mantenir un frec a frec al límit de la trencadissa (?!?), deixant més clar que mai que es tracta de dos pensaments molt diferents, de dos formacions que es retroalimenten bàsicament pel perfil d’electorat que hi diposita la seva confiança, val a dir: una base social ampla; així ho demostren els resultats electorals de les primeres eleccions sense Pujol al capdavant. Les segones també, però les primeres servirien per saber si l’hereu (delfí) era una decisió encertada o no.

CiU ha tingut un candidat per cada tipologia d’eleccions (Generals, Parlament) i s’han repartit el pastís entre els dos partits que formen la federació. Com gairebé sempre. Ara però, en les presents eleccions del 9-M sembla que sorgeix un altre opinió, semblant al que seria la opinió d’ERC en el tripartit Maragalià, la veu de Jordi Pujol dient que no pactaria ni amb PSOE ni amb PP. Què passa?, doncs que surt Duran i fa de Pujol. Portada de La Vanguardia (LV) d’avui. Duran té fil directíssim amb la direcció actual de LV i en 48 hores respon a dos autoritats a l’hora. A Pujol el fa callar i a Zapatero li diu que no es preocupi per les paraules de Pujol. Perdó ZP, perdó. Jo no volia però… Similiar al discurs del 20-N de l’amic Mas i que també en unes 48 hores s’afanyava a desmentir en unes d’aquestes trobades amb empresaris madrilenys.

En defensa de Duran he de dir que se li hauria de deixar fer la campanya que vol. Com ara el permís i marge de maniobra que va tenir Trias en les eleccions municipals i que tan bon resultat va donar. El DVD madinià deuria fer el seu efecte perquè el veterà ex-Conseller anés per lliure.

En resum, tenim un partit que és un bipartit i es comporta com un tripartit amb un piròman indepedentista (Pujol), un bomber fashion-cristià (Duran) i l’home vídeo-bloc (Mas). Tot plegat força difícil de digerir. Em fa pensar en una falta d’estratègia clara de cap a on anar de la Federació (Madí on ets?… a la panxa del bou on no neva ni plou…). És evident que la previsió de la cúpula actual d’ERC de fer desaparèixer CiU del panorama polític a base d’estar a l’oposició no s’ha acomplert, però sí que es posa de manifest una certa tendència a la desorientació i fracturació de la Federació. El perfil sobiranista que es vol marcar desde CDC no connecta, segurament mai ha connectat, amb el perfil ideològic no d’UDC, sino de Duran davant les properes eleccions espanyoles. O sigui que, o Duran o l’independentista Pujol. Ja diuen que el centre és el més difícil d’arrossegar i és la clau perquè arreplega a molts votants. Pujol li està fent un flac favor a Duran. Per què?. Hi ha pacte de govern amb el PSOE?, hi ha Ministeri compromès?… Pujol sempre es va resistir a posar ministres a Madrid. Hi ha jugada en solitari de Duran?, és la tornada del pacte Mas-Zapatero, en que Duran se’n va assabentar per telèfon i a la muntanya?. Mas està plenament desaparegut, fa bé (Saura?). Pujol està exultant, fa el que vol (Carod?). Duran està emprenyat, fa el que pot (Maragall?).

La falta de comunicació a les empreses és un greu problema i pot fer perdre molts euros i generar malentesos irreparables. Pel que es veu, a les federacions nacionalistes també hi és present.

La reacció al 20-N de Mas [mas20n.pdf] ha estat sonada a totes les ràdios, diaris i mitjans de comunicació catalans i també espanyols. La majoria de les enquestes realitzades online per diaris digitals o bé per ràdios ha estat d’un ampli suport a les tesis de Mas, d’ell, de la persona; la imatge de la conferència no anava subscrita per cap logo de CiU ni de CDC.

El cas és que després d’unes 30 hores d’haver finalitzat el discurs al Palau de Congressos ja tenim la primera reacció dins del partit: “Duran garanteix que amb CiU no perilla la unitat d’Espanya” [Avui]. Ahir la conferència de Mas va deixar molt definits els límits a que pot arribar la Federació i concretament CDC. Unió Democràtica no està en el mateix camp de joc, no juga el mateix partit.

Mas va marcar un full de ruta pel catalanisme?, no. Va marcar un full de ruta intern, un full de ruta pel que-volem-ser-quan-siguem-grans. Una jugada sí, tàctica i electoralista. No es pot dir nació, independència, estat lliure associat, autodeterminació… no es poden dir aquests termes bàsicament per dues raons: Espanya i la Sra. Pérez [marc_alvaro.pdf]. La primera raó forma part intrínseca de la vida de CiU: els últims 20 anys, Espanya no s’explica sense CiU i també a l’inrevés i la segona raó, la Sra. Pérez, que tant havia confiat amb Pujol no pot entendre i no vol votar a un partit que manifesti marxar d’Espanya.

La trempera, el soufflé ha baixat en escasses 48 hores. Duran existeix i és candidat a les Generals. Duran mossega i no deixa anar. El que podia ser un discurs vàlid per CiU pels propers 15 ò 20 anys, com ara la famosa conferència de Pujol a ESADE, se’n va pel barranc en qüestió d’hores; i encara ha de començar la campanya. Agafi’n-se.

La imatge del pacte de la Moncloa em ve al cap. L’encaixada de mans de Mas, Duran i Zapatero és una imatge viva. Perquè les coses canviin, primer un les ha de voler canviar. Mas va intentar-ho amb eufemismes, lícit del tot i tant, però el seu company de viatge està emmirallat en la Transició, fa uns 30 anys.

Quo vadis CiU?.