el tros

Ja fa díes. El vespre-nit del 9 de maig d’enguany. Els companys vilapou, Elies115, joliu, Lídia Pelejà, dessmond, Joan Safont, Cimera (Extraordinària) i altres que segur que també, però que no he pogut seguir, consultar, llegir… ja han comentat el multitudinari sopar amb el duet Carretero-Carandell. Joan Carretero és clar, directe i això amb certes propostes i plantejaments pot semblar frívol, però no. Vegi’s http://www.gent2014.cat/ com a exemple de frivolitat, per no dir paraulotes en el meu bloc, que podria, però….

Es tracta de dir les coses pel seu nom; com quan ens anomena “catalanets”, fent-nos vibrar, tocant-nos el voraviu, els collons, ei! desperta!, trempa!, com quan exposa les negociacions amb els alts funcionaris de l’Estat Espanyol, com quan parla del seu municipi i de la seva gestió, com quan parla d’obrir el ventall del partit al potencial votant d’esquerra, de centre i de dreta. Sí! de dreta!, Sí! independentista!. Sap que si ERC vol eixamplar, és a dir, créixer més, governar i tenir dret a treure votants a CiU, no li queden més opcions. L’eix nacional primer, després la resta. Com quan parla d’eficàcia, no d’amiguismes ni de càrrecs, d’envoltar-se de gent vàlida, capacitada i amb ganes de pencar i deixar-hi la pell.

Per les maneres i les gesticulacions, Carretero és més un Maragall que un Pujol, tot i que el projecte que defensa té més a veure amb el primer Pujol, el dels 80 que amb el federalisme maragallista del segle vint-i-u. Joan Carretero és el Risto Mejide de la política catalana. Un home que diu les coses pel seu nom, t’agradin o no, i que defensa una manera de veure el món molt pròpia, que no vol dir que no sigui compartida per molta gent. Risto Mejide surt dos minuts en prime time i té la capacitat de resumir l’actuació i sobretot el destí del triunfito de torn. Carretero, també sense gaire parafernàlia, detecta ràpid i emet un veredicte en breus segons. Així, breu, sec, directe, sense embuts, és la seva veritat i la manca de cel·lofana fa que d’immediat puguis veure el desenllaç. 

Carretero i Carandell estan pujats en un tren en que la locomotora és la xarxa, la catosfera. Tant de bó puguin arribar a l’Estació de França, i d’aquesta al Parlament del meu país per seguir treballant. Sort!.

El temps inactiu pel present apunt, m’ha servit per acumular una veritable muntanya mental d’informació referent als resultats electorals del 9-M i encara més de les conseqüències pel catalanisme polític. Evidentment, aquí i ara no desgranaré totes les conclusions que n’he pogut treure. Sóc dels que penso fermament que el vot en blanc no ha estat i no serà cap vot inútil. Cansat de votar amb el nas tapat, aquesta vegada vaig decidir votar en blanc, per moltes raons però la de major pes era la del desencís amb les forces polítiques catalanistes (independentistes, sobiranistes, nacionalistes, patatim-patapam …). La resta de forces fan el que han de fer i sembla que ho fan de collons. Escoltant multitud de raonaments contraris a la meva elecció i aquest de votar amb el nas tapat semblava el més recurrent i habitual entre les meves amistats “separatistes”.  Els resultats evidencien el creixent independentisme present a molts racons del país. La Catalunya optimista de Chacón ha respòs, l’ha votat a ella i la Catalunya cremada no l’ha votat. Per fer-s’ho mirar la valoració d’ERC, que els vots independentistes han anat a parar al PSOE-PSC. A vegades 1 + 1 no són 2; poden ser 3 i fins i tot 0. El cas és que des d’ERC també han vist que l’independentista absent  o emblanquinat existeix. Bingo!. La reacció del ja ex-conseller Puigcercós és de… funcionariat enfeinat (?!?); necessito un any sabàtic per … bé, només seran uns mesos però foto el camp!. No trobo cap mena d’explicació a aquesta reacció. Duran també va deixar la seva conselleria després del nomenament de Mas com a delfí pujolià. Duran però, no anava a guanyar res. Havia perdut la seva opció i sabia el paper que tenia que jugar a partir d’aleshores. Semblen doncs, situacions diferents. Puigcercós vol dirigir el seu partit i ser candidat el 2010 i per això deixa el càrrec institucional. Em sembla un pas lògic dins de la seva carrera política, però: quina confiança pot generar aquesta persona vers el potencial/real elector/votant amb aquest compromís amb el govern del meu país?. A mi em genera confiança zero. Inicialment, el paper de Carod té més dignitat.

A dia d’avui el Sr. Carretero ha parlat clar sobre el paper que pot i vol fer ell a ERC i sobre el paper que ha fet ERC en el govern. Exposant el punt de vista de Reagrupament, intensament, des de fa unes setmanes; però aquest home sempre ha tingut aquesta claredat exposant els temes més “calents”. Carretero manté un discurs breu, sec, directe, sense embuts i sense floritures. És l’hora que ens parlin amb sequedat i sobretot que hi hagi un partit que, si es vol autoanomenar independentista, pugui justificar en tot moment que la seva feina va dirigida cap aquest fi. La patacada d’ERC a les eleccions espanyoles ha estat gran, molt més del que ells havien predit, i tal com comentava fa unes setmanes era el millor escenari perquè s’obtinguessin aquests resultats (dolents?!?). El compromís de l’electorat catalanista està amb les eleccions al Parlament i no amb unes eleccions que ens permeten més “peix al cove”. Per això ja hi era CiU, i segurament ja hi tenia la mà trencada.

Carretero promet claredat i també pot semblar que en cert moments; populisme, fer volar coloms. En tot cas, ens apuntem a valorar les noves cares d’ERC i les noves propostes. Fins ara s’ha crescut, molt menys del que era previsible. Les decisions preses han estat força desencertades els últims dos anys, a tots els nivells; Espanya, Parlament, Municipals. El full de ruta està per fer i el 2014 no és cap fita.

Davant de tota aquesta situació a Ca N’Esquerra, el veí del costat, Can CiU, no pot deixar d’observar els moviments de l’altre per tal de reorganitzar casa seva i decidir quins cosins poden col·laborar en la causa. La massa social de CiU existeix i va essent hora que els nassos tapats de Can CiU comencin a inhalar Vixvaperut per tal de trobar-se millor amb ells mateixos i amb la resta. I què millor que un bon equip de gent sana i amb el pit destapat per guanyar aquest partit?.