el tros

“Es busquen homes per a un viatge perillós. Sou baix. Fred extrem. Llargs mesos de completa foscor. Perill constant. No s’assegura el retorn amb vida. Honor i reconeixement en cas d’èxit”.

No es tracta de cap proposta per participar en la novena edició de Supervivientes ni per optar a la direcció d’ERC. És el text de l’anunci que Ernest Shackleton va publicar a la premsa britànica per reclutar la seva tripulació.

Del llibre: Atrapats al gel. La llegendària expedició a l’Antàrtida de Shackleton. Caroline Alexander. Columna.

Quan l’espectacle és inesperat. Quan succeix el que no es preveu que succeeixi, ni s’imagina que pugui succeïr, li sumes una retransmissió professional i alhora engrescada; aleshores pots dir que has disfrutat d’un dels grans moments del motociclisme, d’aquells moments en que s’hi posa data i lloc, i com no protagonista.

Apunta:

Colin Edwards. Jerez, 29 de març de 2008.

Disfruta:

Feia molts mesos que no em quedava enganxat veient un partit de Xampions a casa. El PARTIDÀS d’ahir a Anfield va ser memorable. Bé, memorable per mi. Els aficionats anglesos  poden gaudir cada setmana de veure 22 tios deixant-se la pell al camp.

La intensitat del joc és altíssima, malajegut al sofà, amb el llibre davant i pensant amb els pesats del Matías-Cuenta Naranja i companyia. Deixo el llibre, de fet no l’arribo a obrir. Baixo el volum de l’aparell, avui encara es poden aguantar: no juga el Barça, i m’activo cerebralment, més aviat emocionalment. Prenc partit: vaig amb el Liverpool!. Per què?. Per simpatia, per història, per en Mourinho, perquè corren que se les pelen, perquè la toquen i la toquen, perquè creen ocasions, perquè se’ls veu concentrats, que dic! estàn concentradíssims!!!, perquè el Benítez em cau molt bé, perquè es veu que penquen en el dia a dia, si no fós així en el minut 71 no estarien lluitant com ho estant fent.

El desenllaç és fatídic. Temps de descompte, minut 94, atac del Chelsea, centra Kalou i colpeja Riis (liverpoolià) amb el cap, marcant en pròpia porta. En el minut 43 de la primera part havia marcat Kuyt pel Liverpool. Jugaven a casa, a Anfield, era el partit d’anada i l’empat els hi pot ben valer la classificació per la final de Moscou. Sí, el futbol és així que diria l’intelectualitat contertuliana-carajillera d’aquest país, peró no és just. Benvinguts al món real que diria el Sandruscu, sempre guanyen els dolents. Doncs no!, el Liverpool es mereix passar, perquè un equip que demostra posició en el camp, ritme de joc alt i concentració al llarg de 93 minuts mereix estar a la final. Tot i l’errada puntual d’un dels seus jugadors, el global, la valoració com a equip és un 10.

Per això aquesta nit al Camp Nou pot passar de tot: que empatin (visca!), que guanyi el Barça (bingo!) o que ens en fotin 4 (ai!). El Barça està a semis i s’ho mereix, és clar que sí, però davant seu tindrà un equip seriós, fisícament potentíssim i el pitjor és que la tornada és a Old Trafford (em suen les mans). Com a culé vull que guanyi el meu equip, però tot i això no m’agrada recolzar a 11 vagos que amb un cop de sort en una nit gloriosa puguin treure’s les castanyes del foc. Aquí volem la feina ben feta, que ho facin maco però sobretot que no es vegi que no penquen gens.  Vull pensar que comencen a guanyar els bons i no els oportunistes. Per això m’agradaria que un dels finalistes d’aquesta Champions fós el Liverpool FC.

Ja fa díes. El vespre-nit del 9 de maig d’enguany. Els companys vilapou, Elies115, joliu, Lídia Pelejà, dessmond, Joan Safont, Cimera (Extraordinària) i altres que segur que també, però que no he pogut seguir, consultar, llegir… ja han comentat el multitudinari sopar amb el duet Carretero-Carandell. Joan Carretero és clar, directe i això amb certes propostes i plantejaments pot semblar frívol, però no. Vegi’s http://www.gent2014.cat/ com a exemple de frivolitat, per no dir paraulotes en el meu bloc, que podria, però….

Es tracta de dir les coses pel seu nom; com quan ens anomena “catalanets”, fent-nos vibrar, tocant-nos el voraviu, els collons, ei! desperta!, trempa!, com quan exposa les negociacions amb els alts funcionaris de l’Estat Espanyol, com quan parla del seu municipi i de la seva gestió, com quan parla d’obrir el ventall del partit al potencial votant d’esquerra, de centre i de dreta. Sí! de dreta!, Sí! independentista!. Sap que si ERC vol eixamplar, és a dir, créixer més, governar i tenir dret a treure votants a CiU, no li queden més opcions. L’eix nacional primer, després la resta. Com quan parla d’eficàcia, no d’amiguismes ni de càrrecs, d’envoltar-se de gent vàlida, capacitada i amb ganes de pencar i deixar-hi la pell.

Per les maneres i les gesticulacions, Carretero és més un Maragall que un Pujol, tot i que el projecte que defensa té més a veure amb el primer Pujol, el dels 80 que amb el federalisme maragallista del segle vint-i-u. Joan Carretero és el Risto Mejide de la política catalana. Un home que diu les coses pel seu nom, t’agradin o no, i que defensa una manera de veure el món molt pròpia, que no vol dir que no sigui compartida per molta gent. Risto Mejide surt dos minuts en prime time i té la capacitat de resumir l’actuació i sobretot el destí del triunfito de torn. Carretero, també sense gaire parafernàlia, detecta ràpid i emet un veredicte en breus segons. Així, breu, sec, directe, sense embuts, és la seva veritat i la manca de cel·lofana fa que d’immediat puguis veure el desenllaç. 

Carretero i Carandell estan pujats en un tren en que la locomotora és la xarxa, la catosfera. Tant de bó puguin arribar a l’Estació de França, i d’aquesta al Parlament del meu país per seguir treballant. Sort!.

El precursor del bicing a Barcelona té un nom, Mikimoto. El meu petit homenatge al Persones Humanes, és aquest segon apunt amb el mateix protagonista. Mikimoto en estat pur, amb escenes d’alt risc i exteriors de luxe.

1 minut de Polònia mostra més coses que 100 hores d’entrevistes amb els polítics.

L’altre dia en un programa d’aquests que recuperen trossets de programes d’altres èpoques vaig poder disfrutar d’una trucada telefònica feta amb un sampler (de l’època) de la mà i veu del Mikimoto, en el programa Persones Humanes (1995)[vídeo, 1 min 26 seg].

M’endinso en una ferotge cerca en el You Tube i trobo multitud de vídeos del programa. El dilema rau en quin escollir i em decideixo per aquest; una mena de vídeo-powerpoint de 6 minuts 25 segons que pretén ser una petita dosi d’història del país segons el punt de vista del Mikimoto. Junt amb les aproximacions a les que ens té acostumats el mestre Zinc, una de les millors lliçons d’història mai vistes.