Arxius

Tordera

El següent post mostra força el que vull expressar. Donant voltes als costos que se’n deriven del consum d’un “petit” luxe amb uns costos mediambientals altíssims. Ens podem permetre pagar tot això ara (la màquina i les recàrregues); però no pagarem un preu ben alt d’aquí uns, no gaires, anys???. Jo que em pensava que aquest invent de “la crisi” serviria per reduir segons quins excessos, doncs no!. Un bon amic em comenta que a Sarrià-Sant Gervasi hi ha una botiga Nespresso que obren a les 9 del matí i ja hi ha cua al carrer. Fa un any i mig que funciona i això succeeix a diari.

::::::::::

La obsolescencia asumida de las impresoras
5 de Agosto de 2008 por paaq

El tendero digital ha cambiado recientemente de impresora, un buen comienzo para hablar de obsolescencia:

Y por la cuarta parte que cuesta ponerle los consumibles a una impresora antigua, tenemos una más moderna, más rápida, con más resolución y los consumibles nuevos. Esto es de locos.

De locos, sí. Muchos modelos de negocio -telefonía móvil, cafeteras Nespresso- se basan en proporcionar a bajo coste el hardware principal para ganar dinero con los consumibles. El tema es que Movistar capa sus móviles para que no puedan ser usados con otras operadoras, nadie más que Nestlé fabrica los carísimos dedales de café para la Nespresso… y las impresoras vienen con unas advertencias así de grandes sobre lo malo y cancerígeno que sería ponerles cartuchos de marca blanca (y ojo, que mi madre hace mucho caso de estos carteles).

Resultado: las tarifas de telefonía más elevadas de Europa, cafés en casa más caros que en una cafetería… y la tinta de impresora es el líquido más caro del mundo. Cerrar la tecnología para ganar dinero con el consumo es siempre un modelo ineficiente e imparcial en el que perdemos los consumidores.

La extraordinaria vigencia de este modelo de negocio en España me aterra, el mensaje es disfrútalo hoy, págalo mañana. No es necesario advertir que ese slogan ha sido el de la burbuja inmobiliaria y económica en España estos últimos años: dame el dinero y corre, ya hablaremos de la letra pequeña, vive el ahora, puedes permitírtelo. El marketing obvia el futuro. Está bien, es su trabajo, pero los consumidores deberíamos tener unas miras algo más allá de la belleza de la carcasa de un producto ¿Es que acaso no sabemos para qué coño nos compramos las cosas?

¿Cuántas veces habré oido “me voy a comprar una impresora, que necesito imprimir una cosa”? Pues jamás he escuchado a nadie decir “me voy a comprar un coche, que el jueves me voy a León”. Aunque la compra de un automóvil es, en términos brutos, la más pasional que realiza una persona media en su vida, ésta siempre se mirará revistas, acudirá a amigos y conocidos, se interrogará sobre sus necesidades propias (¿diésel o gasolina? ¿ranchera o monovolumen?), realizará un trabajo de campo en el cual el anuncio del coche ya no tiene importancia alguna. Por contra, muy poca gente mira al futuro cuando se compra un aparato electrónico.

Dicho todo esto ¿sufren las impresoras de obsolescencia planificada? Pues mira, yo lo llamaría obsolescencia asumida. HP no planifica la obsolescencia de sus impresoras, la da por hecha. Hoy en día, cuesta tanto una impresora de gama baja como sus propios cartuchos, por lo que en principio comprar una impresora nueva cada vez que se agota la tinta es una decisión racional (en realidad no lo es: los cartuchos que vienen con la impresora traen menos tinta). HP vende su hardware a precio de coste, pero con que alguien recargue un juego de cartuchos de tinta ganan más que con diez impresoras. Yo lo veo un poco como pescar con dinamita: qué más da que mueran doscientos peces, si yo tengo el que necesitaba para mi cena.

http://www.obsoletos.org

Aquest és un post que hauria d’haver estat penjat farà uns 15 dies, però és plenament vigent i també cíclic.

. . . . . . . . . . . .

Normalment cada 15 ò 20 dies anem a veure els meus pares i sovint es produeixen situacions calcades. A casa es compra des de sempre El Periódico, no cada dia, abans el diumenge i ara el dissabte, no em preguntis per què. Quan va sortir la versió en català, doncs en català. El TBO dels Nadal Brothers dóna per molt després d’un bon dinar dels de casa, sobretot després de l’austeritat i poca imaginació de la nostra cuina. Quan hi ha festa grossa (Festa Major, Reis, aniversaris, sants…) hi ha cassoles i/o canalons però la resta de l’any és aquella cuina de “platillos”: mira nen un llom arrebossat, albergínia també arrebossada, una escalivada, una amanida de ceba, una altra d’enciam, unes torrades, uns fesols, una truita de ceba, patates i carbassó…

Després de dinar agafo el TBO, ocupo la butaca reclinable i dono un repàs del més destacat tot fent zapping en el diari i també a la tele. Els programes del cor triomfen cada dia però el dissabte més, i ja tens la neurona d’en Jordi gaudint d’allò més, saltant i cantant en poder simultanejar impactes mentals i missatges subliminals com ara:

  • via paper, la bella Bruni vestida impecable, que li treu un pam i mig al seu home, i s’emporta totes les atencions i mirades en tal visita oficial;
  • via tele, el bèstia Paquirrín amb els merders de faldes i les festasses a les que és invitat per ser fill de qui és. El tiu totalment degradat, i què?;
  • en paper, l’Ibarretxe en el punt de mira d’Urkullu. Penso que el Lehendakari el pelaran des de dins, però no, anava errat. Millor. Tot això amanit amb un cafè descafeinat, que si no a la nit no dormu diu la mare. Accepto pop;
  • via tele, seguint les posturetes que fa la Igartiburu des de que la fan caminar pel plató i no es pot sentar. De què es fot de cap!. Cumpleix a la perfecció allò de guapes i tontes. Una bella perfectament tonta;
  • via tele, entrenaments de Moto Gp o bé Premier League. Dífícil elecció. El pare prefereix Premier. Accepto. Li he fotut el diari.

La digestió s’apodera de l’estómac i el cervell va reduint la capacitat de reacció i d’atenció. El meu cos s’amotlla a la butaca i em clapo. Quan em desvetlli anirem a fer una volta pels carrers i llocs que m’han vist fer el perdut amb una pilota i una bicicleta. Pilotes, bicicletes, menjar, dormir, mandrejar, desconnectar. La màgia dels avis.

. . . . . . . . . . . . . . . .

PD: Perdó, em deixava la bestiesa: haver ingerit el que hem ingerit. Allò que diuen que el cos et dóna senyals, doncs sí i de tot tipus i reconeixibles pels cinc sentits. Uix!

 

 

Avui és la Diada de Catalunya i fa uns anys, pocs, massa pocs, vaig poder recuperar part de la meva memòria històrica i de la meva família. El meu avi patern va ser mort al front, un 24 de novembre del 38, tenia 32 anys. Era soldat de la 62 Brigada, 245 Batalló, 2a i va morir a l’hospital 2, grup saleses a Manresa, on hi eren ingressats els malalts mèdics amb patologia infecciosa [Relació soldats morts].

Ben poc en sé del meu avi, ben poc per part del meu pare i per tant poc n’havia explicat la meva àvia al pare. Que era comerciant, que sabia de números, espavilat i pencaire, treballava a la farinera.  Pare de dos fills petits, en Josep i la Roser. Poca cosa més. L’àvia es queda vídua i toca pujar els fills amb ajuda de tietes, familiars i veïns. La vida segueix.

Em venen al cap paraules que en aquests moments trobo completament buides de contingut: guerra, banderes, república, independència, resistència, país, rojos, feixistes, Franco… Com segur que les va trobar buides el meu estimat avi el dia que li van dir d’anar a lluitar escopeta en mà. Fam, misèria, dolor és el que van trobar milers de catalans i catalanes en aquells anys.

Fa uns mesos vam visitar el cementiri de Manresa on, gràcies a l’excel·lent treball de recerca de l’historiador Joaquim Aloy i Bosch he pogut tenir les dades abans esmentades i moltes més [Relació resta soldats morts], vam poder oferir el nostre silenci a l’avi Josep. La sensació fou una mescla d’alegria, tristor, impotència i ràbia. El sabor amarg i igual que en aquests moments, se’t quedava la boca seca i un nus a la gola. A partir d’aleshores la meva diada és retre homenatge als nostres morts. Als catalans del 1714 i als catalans que generació rere generació hi han deixat la vida i la llibertat. En silenci i perquè no es torni a repetir mai més.

clica la imatge per llegir el text

  

Fibracolor ha iniciat els tràmits per a un expedient de regulació d’ocupació (ERO) que afectarà 150 treballadors, sobre una plantilla a l’entorn dels 300 empleats [notícia, diari Avui]. Fibracolor a la UVI; el sector tèxtil fa temps que tremola davant la nouvinguda de la producció xinesa. Sembla un compte enrera en un moment en que la situació sembla irreversible.

Sembla que la producció a Tordera es situa en el sector de la construcció. La quantitat de pisos de nova construcció són dels més alts de tota la província de Barcelona; dada que es pot contrastar quan es circula per la N-II i tot comptant les grúes que formen l’skyline del poble.  Compte! els pisos s’han de vendre, lògicament, i els serveis per tota la població nouvinguda han d’incrementar-se. Ben mirat, cap de les dues notícies em semblen gens bones: d’una banda, un gegant amb peus de fang a principis del segle XXI, com a mostra la web corporativa, que a finals del segle XX ho tenia tot de cara per adapatar-se tot preveient el que venia i de l’altra un creixement força descontrolat, tot i que s’ha realitzat al voltant del casc urbà i això m’agrada, i a les portes d’una davallada lleu del sector que es pot traduir en blocs de pisos buits o amb un, dos, tres pisos venuts. Avui dia això ja és un fet.

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 617 other followers