Què pensa Albert Vilalta

Ahir diumenge, la secció de llibres de La Vanguardia en parlava. Un referent. Ara toca devorar-lo i rellegir-lo de tant en tant.

«En realitat a Madrid mai no els ha interessat cap poder organitzat a Catalunya: som una nosa, un corcó i a més, no parlem l’idioma “del imperio”.»

«Els anys 80, tots aquells que estaven projectant l’urbanisme olímpic es van apropiar de la nostra planificació costanera, aprovada ja pel Ministeri, i de les més de cinquanta hectàrees noves ja recuperades al mar durant més de deu anys.»

«Entre el 1986 i el 1988 no vam parar d’insistir des de Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya i des del Departament de Política Territorial perquè s’havia considerat com un objectiu de govern a Catalunya el tema de la nova línia Barcelona-frontera. Es va crear una comissió mixta amb l’Estat per estudiar el tema, però la van torpedejar. Van anar “mareando la perdiz” com ara fan amb el tema del finançament, l’Estatut o amb qualsevol altra cosa…»

«Era el vespre d’un diumenge i va trucar la secretària general tècnica del ministeri d’Afers Estrangers, María Jesús Figa, per comunicar-nos el segrest de l’Albert. De moment va ser un daltabaix, vam trucar a uns, als altres… Et senties impotent, i al llarg del temps fins i tot culpable de tenir la teva vida normal, mentre que ells continuaven segrestats. La meva por era que pensessin: “Estem al cul del món i s’han oblidat de nosaltres!”»

John Swinton (1830-1901). Periodista.

John Swinton va ser cap d’edició de The New York Times del 1860 a 1870 i periodista a The New York Sun en el període 1875-1897.

Swinton va ser el convidat d’honor en un banquet que li van oferir els dirigents del seu ofici. Una persona que no coneixia ni la premsa ni Swinton va oferir un brindis a la premsa independent. Swinton va indignar als seus col·legues en respondre:

“En aquest moment de la història, a Amèrica, no existeix el que es coneix com a premsa independent. Vostès ho saben i jo ho sé.

No n’hi ha cap de vostès que s’atreveixi a escriure les seves opinions honestes, i si ho fa, sabeu per endavant que mai apareixeria en forma impresa. Em paguen cada setmana per mantenir la meva opinió fora del diari en el que treballo. Alguns de vostès cobren salaris similars per coses similars, i cap de vostès seria tan ximple com per escriure la seva opinió perquè es trobaria al carrer, a la recerca d’un altre treball. Si col·loqués la meva opinió en el diari, abans de vint-i-quatre hores deixaria d’exercir.

El negoci dels periodistes és destruir la veritat, mentida absoluta, per pervertir, vilipendiar, per restar als peus del diable i vendre el seu país i la seva raça pel seu pà de cada dia. Vostès i jo ho sabem, i quina bogeria és aquesta de brindar per una premsa independent?.

Som les eines i vassalls dels rics que es mantenen en segon terme. Som unes titelles, ells mouen els fils i nosaltres ballem. Els nostres talents, les nostres possibilitats i les nostres vides són propietat d’altres homes. Som prostitutes intel·lectuals”.

* * * *

There is no such thing, at this date of the world’s history, in America, as an independent press. You know it and I know it.

There is not one of you who dares to write your honest opinions, and if you did, you know beforehand that it would never appear in print. I am paid weekly for keeping my honest opinion out of the paper I am connected with. Others of you are paid similar salaries for similar things, and any of you who would be so foolish as to write honest opinions would be out on the streets looking for another job. If I allowed my honest opinions to appear in one issue of my paper, before twenty-four hours my occupation would be gone.

The business of the journalists is to destroy the truth, to lie outright, to pervert, to vilify, to fawn at the feet of mammon, and to sell his country and his race for his daily bread. You know it and I know it, and what folly is this toasting an independent press?

We are the tools and vassals of rich men behind the scenes. We are the jumping jacks, they pull the strings and we dance. Our talents, our possibilities and our lives are all the property of other men. We are intellectual prostitutes.

Solidaritat és la terra, ho sents?

És la terra que s’alça en els seus homes… I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric… Que no ho veieu? És un alçament | Joan Maragall

Mancats de trempera

Xavier Roig: “No sé qui guanyarà les properes eleccions, però el govern que es formi té un repte molt més difícil que el simple fet d’aconseguir més poder per a Catalunya. Ha de tornar el nervi a la nació. Fer-nos veure que cal apreciar l’excel·lència. Que la cultura productiva és millor que l’especulativa. Que el mercantilisme és al cor de la nostra història. Explicar a la gent que, molt abans de fer la llista de drets, primer ha de fer la llista de deures. Cal impregnar la societat catalana de la cultura de l’esforç, que ha perdut. Perquè ni els poders públics, ni els sindicats, ni les patronals ens trauran de l’empobriment que arrosseguem.”

PCd! 26-N.

Ahir va ser una nit de moltes emocions i algunes es van descomprimir en els parlaments dels alcaldes. Hi ha una reflexió però, que em va agradar especialment; la de Carme Forcadell quan exposà que la Plataforma pel Dret a Decidir neix per defensar l’Estatut del 30-S i tot seguit esmenta tres punts que actualment estan decapitats i pel que l’Estatut que defensen les Editorials no val la pena. “Ara no és l’hora. No val per gaire l’Estatut que és a Madrid” ens deia la Forcadell. Els polítics catalans actuals defensen l’Estatut per tal de donar força (sobretot) a la decisió del poble en el referèndum del mateix. No dic que no sigui correcte, és la seva obligació fer-ho, però també ho és dir com quedarà el text i això de moment en va parlar ahir la Forcadell a l’Amistat.

Avui quan llegeixo que el Sr. Benach em vol vendre una manifestació preventiva (http://www.avui.cat/cat/notices/2009/11/benach_deixa_oberta_la_porta_a_una_manifestacio_preventiva_a_la_sentencia_del_tc_i_carod_la_descarta_79540.php) em treu de polleguera de bon matí. No comparteixo aquesta intencionalitat dels polítics que ens governen a muntar manifestacions quan aquestes surten des de baix, no des de dalt (com les consultes populars vaja!). Quan ells han tocat sostre, segurament perquè la feina que havien de fer l’han fet tard o malament i ara demanen la nostra complicitat. Ahir a Calella, la resposta va ser contundent: la gent vol informació, la busca, l’aconsegueix i s’hi implica. Sí, per dignitat!.