@grupmanel a la #fmcalella

Ahir em va passar amb els Manel i fa unes setmanes amb els Antònia Font. M’agraden la música, les lletres, els escolto al cotxe, a la dutxa, itermitentment, però el directe m’avorreix profundament. Valoro el nivell musical dels components, però no em trobo còmode, sentat i picant de mans, i aixecant-me de la meva cadira quan la fan número 1 decideix, coneix, sap que allà s’ha d’aixecar i fer una coreografia coneguda (per ella i la seva colla de fans). I diria que el noi que tenia al costat, d’uns 20 anyets, acompanyat pel pare, universitari, Blackberry en mà, fan incondicional del grup, pels cops de peu a terra i el moviment de la seva cadira contra la meva, també necessitava estirar les cames, apropar-se a una barra, demanar una cervesa i saltar, cantar i fins i tot ballar. Els Manel no fan rock and roll; sé que els meus referents són uns altres, i que la generació que ara segueix a aquests grups és una altra i tampoc reclamo cap canvi en tot aquest fenòmen. Nascut el 74, m’adono que em faig gran, que les coses canvien, els adolescents també i jo els observaré, m’integraré i els acompanyaré; com el pare del jove que tenia al costat. Es tracta de fer un camí junts i t’adones que ets tu el que t’has d’adaptar al que arriba amb força darrera teu, que et vol mostrar amb aquella il.usió i força desmesurada que les cançons d’aquell grup que està sobre l’escenari són el millor que li ha passat a la vida. Gairebé igual que nosaltres fa 20 anys, igual que nosaltres fa 2 setmanes al Palau Sant Jordi.

15 discos

Regles: No ho penseu gaire. 15 discos que hagis escoltat i que recordareu sempre. Fés la llista en menys de “15 minuts”. Etiqueta a 15 amics; a mi entre ells ja que m’interessa saber que has escollit. (Per fer-ho anar al menú notes, enganxa les regles, escull els teus 15 discos i etiqueta als teus 15 en aquella nota).

Doncs aquests són els 15 que en un moment o altre em van marcar (sense cap ordre concret):
Live in Japan DEEP PURPLE
Communiqué DIRE STRAITS
La Roda SOPA DE CABRA
Pepalallarga i… ADRIÀ PUNTÍ
Purple Rain PRINCE&THE REVOLUTION
Ray of Light MADONNA
A Kind of Magic QUEEN
Sgt. Peppers.. THE BEATLES
Blood Sugar Sex Magik RED HOT CHILLI PEPPERS
Nevermind NIRVANA
Men and Women SIMPLY RED
Golosinas PEDRO GUERRA
Even in the quietest moments SUPERTRAMP
Achtung Baby U2
Monster REM

El canvi

A principis de segle, sobre l’any 2000, es va posar de moda parlar del canvi. El canvi dins de les organitzacions (multinacionals, universitats, administracions…) emmarcat dins d’un nou ordre d’aquestes, que venia donat per les noves tecnologies i l’entrada d’internet. Es tractava d’exposar de manera entenedora i didàctica que t’havies d’adaptar als nous temps, que no et preocupessis però alhora que no t’encantessis i molt menys que decidissis no canviar. Que el canvi inicialment feia por, però que salvaries aquella por inicial i amb el teu esforç i l’ajuda dels teus companys ho aconseguiries.

Gràcies al meu diari digital de capçalera (de teclat? de pantalla?), l’Avui, m’assabento que els Oasis treuran nou àlbum el 6 d’octubre,  Dig Out Your Soul, i que avui han penjat al MySpace el vídeo del primer single, The Shock Of The Lightning. Aquest tema m’audiotransporta a mitjans 90, és exactament més del mateix. El 1997 és un punt d’inflexió en la música pop (i pop rock) i encara més en la música pop britànica perquè, entre d’altres coses, es dóna per finalitzat el britpop; bé l’hegemonia d’aquest corrent musical, en part per l’aparició d’altres líders musicals, sobretot Robbie Williams i el senzill Angels marquen un punt i a part. Donant un cop d’ull a la wikipedia i analitzant xifres de ventes i posicionament del singles a les llistes birtàniques un no pot dir que el 1997 és la fi dels Oasis o l’inici de la davallada de la seva carrera discogràfica. Tot i els altibaixos de la banda, els canvis de músics, les excentricitats dels germans Gallagher i la reducció de la notorietat en mitjans de comunicació, tenen una massa de fans fidel i la mantenen; les crítiques musicals no ajuden, són dures a partir del 97, ells saben que ja no són els caps de cartell però segueixen treient material: abans del 97 tres àlbums d’estudi i després del 97 tres àlbums més.

Servidor no ha seguit la carrera d’Oasis, reconec que l’àlbum (potser més conegut a casa nostra) (What’s the Story) Morning Glory? amb temes com Some Might Say, Roll With It, Morning Glory, Wonderwall i Don’t Look Back in Anger fou gravat en un cassette, per posteriorment confirmar la meva predilecció pels Blur. Amb això no vull menyspreuar la banda i les seves gravacions, els números els avalen que diria en Ferran Soriano. El que passa és que escoltar una peça calcada amb tot (guitarres, ritme, veus, baixos…) a d’altres de fa una dècada em costa d’empassar. Hi ha alguns grups, pocs, que han aconseguit fer treballs diferents i renovats amb l’ajuda de nous productors o d’aliances amb d’altres músics o compositors, com ara U2, Madonna o Metallica. L’estancament hi ha estat en tots aquests casos i després d’algun semifracàs intermedi han redirigit el camí, han tret nou àlbum amb un risc notori i se n’han sortit. Els Oasis han vist passar el canvi per davant dels seus nassos i no l’han aturat per pujar-s’hi. Potser s’ho van pensar i van decidir seguir igual, bé era una opció però com molt bé deia  un crític musical en una de les columnes de crítica a l’àlbum All That You Can’t Leave Behind (2000) dels U2: “Els Oasis mai seran els més grans, perquè mai podrien composar una cançó com Peace On Earth“. És evident que el crític babejava amb la nova entrega dels irlandesos i implícitament també reclamava un cert canvi de rumb als de Manchester.

Bono, el puta

Quedi clar des de bon principi que no em refereixo al socialista José Bono, president de la mesa del Congreso de los Diputados. Per referir-se a aquest Bono, dir-li puta, en el sentit que li vull donar aquí, d’astut, pillo, llest… és quedar-se curt. Un tiu que diu que es jubila, que diu que no tornarà a la política i ara mateix és President del Congrés no podria dir-li “ets un puta”, com a mínim “ets un tros de p _ _ _ “. En aquest bloc meu miro de no dir paraulotes.

Bé, el puta és un altre,  un tal Paul Hewson, també conegut com Bono, cantant del grup irlandès U2. L’última notícia relacionada amb aquest grup diu així: Bono la pífia i Internet se’n beneficia: quatre cançons del proper disc d’U2 ja circulen per les xarxes P2P. T’estalvio clicar l’enllaç: “… Resulta que en Bono estava a una casa que té al sud de França sentint a tota pastilla les quatre cançons en qüestió en el seu equip de música. I bé, el cas és que un individu de qui no se sap res passava per allà i va ser prou astut com per gravar les inèdites peces per després penjar-les a Internet …”. Tot molt curiós, fantàstic, rar, no?.

Després de veure una entrevista que li feia en Santi Millán a Bono, em va quedar molt clar que es tracta d’un personatge molt hàbil, en el ben entès, intel·ligent. Per tant, i és la meva humil opinió, no em crec la versió oficial del robatori de quatre peces del master de l’últim àlbum dels U2. Me’n refio més de la meva intuició (no em queda més remei, no sóc Bono) per emetre el meu judici: és una altra operació de marketing per llançar el nou material del grup. El negoci està en els concerts, en les macrogires, si haguéssin robat una o dues peces sonaria a promoció encoberta oi? quatre no ho sembla, tot i que la coartada sermbla força ridícula. Possiblement U2 sigui el grup de rock més gran que hi ha actualment, més que els Rolling i tot. Gran pel que fa a expectació, a mercadotecnia, a gires mundials i sobretot i des del 1991 a innovació. Des de l’àlbum Achtung Baby (1991) i sota la direcció de Brian Eno, els U2 han pres un camí de semirenovació a cada nou àlbum, en l’aspecte musical i sobretot pel que fa als directes en grans recintes. Davant de tot això hi ha un home, Bono, líder i ànima del grup.

Si aquesta ha estat una estratègia de promoció ho han aconseguit. Sobretot han aconseguit crear expectació i posar data a la possible data de sortida del nou treball: novembre 2008. Si aquest era l’objectiu, felicitats!. A poques setmanes del llançament podran col·locar el primer single a una empresa de telefonia mòbil perquè el promogui o qui sap què. Temps al temps o potser ens sorprenen amb quelcom més novedós, això ja ho han practicat Madonna i Prince. Deixem rumiar Bono i segurament ens sorprendrà.

El blip

Dels pocs elements publicats que tinc al Facebook, un fa referència a la descoberta d’aquest estiu: www.blip.fm. Aquesta web és una xarxa social, on tens ciberamics (DJ’s, deejays, punxadiscs) que et donen ciberpunts (props) quan t’escolten (listeners). Bé, així exposat pot semblar una bojeria difícil de digerir. Per entendre’ns, és un twitter amb música, amb la música que tu selecciones.

Personalment, l’experiència del twitter la trobo molt interessant i de gran utilitat per conèixer l’última hora de les notícies. Per exemple, ahir mitjançant el twitter i donant un cop d’ull a l’ordinador, 5 minuts, em vaig assabentar de la desgràcia de Barajas gràcies als twitts de Vilaweb, 3cat24, Diari Maresme i Marc Vidal. Quan entro a twitter pots anar fent amics a partir d’altres companys o a partir de les teves adreces de correu, amb el resultat de tenir unes amistats lligades, bàsicament, a la catosfera. Quan entro en el blip aquesta opció no hi és i en canvi al penjar el primer missatge, adjunto una cançó de Prince, em surten tots els DJ’s que han seleccionat algun tema de Prince per si vols fer el seguiment d’aquests (els Followings de twitter són aquí els Favourite DJ’s) i em surten de totes les nacionalitats i ningú conegut. La bola es va fent gran i cada missatge+cançó que penjo hi tinc associats DJ’s que també accepto com a favorits. Les cançons que un té de referència no són una ni dues ni tres, són moltes i el blip treu fum i tant si en treu, en  treu el meu i el de companys americans, italians, brasilenys que veig com jo han iniciat el seu blip el 10 d’agost i ja tenen més de 50 missatges penjats. Jugues amb les diferències horàries: no pots seguir tots els blips penjats, funciona les 24 hores a un ritme trepidant, el DJ penja missatge+cançó o només cançó de forma compulsiva.

 Trets que destacaria del blip:

1. Pots crear la teva llista de música preferida, a partir de la selecció d’altres DJ’s, és l’ordre add to playlist.
2. Pots escoltar online el que tu has penjat, una cançó rera l’altra o bé escoltar el que van penjant. Ara hi ha penjats 89 temes que poden anar sonant, 89 per uns 4 minuts de promig cada un, 356 minuts, 6 hores de música ininterrumpuda. Millor que el musicovery en aquest aspecte. Podria resumir-ho en el que seria la música de la teva vida; pensa que sempre trobaràs a faltar alguna peça que… de moment no hi és.
3. La xarxa social utilitza bàsicament l’anglès amb el que dóna per practicar-lo i deixar-te anar. També hi ha missatges en italià, brasiler, espanyol i algun en català .
4. La xarxa social blip demostra que el que importa és la música seleccionada: més d’un missatge en català en una xarxa bàsicament anglosaxona ha rebut més d’un recolzament (props: punts que et dóna un altre DJ).
5. Permet fer cerques molt obertes: per autor, per tema, per trossos de paraules, per paraules aillades…
6. Sempre, sempre trobes aquella cançó que no t’esperes, que té un significat especial i pam! la trobes.
7. Hi ha versions (covers en diuen) de temes que són perles difícils de trobar de forma gratuïta i ràpida.
8. La imatge de la web és molt similar a la de twitter, pel que l’eina és fa senzilla d’ús si estàs habituat a twitter.
9. Pots enllaçar cada missatge que emets a d’altres plataformes: twitter, friendfeed, pownce, tumblr, livejournal, jaiku i audioscrobbler. Servidor només està a twitter i he optat per no lligar-les (de moment). Hi trobo a faltar el facebook.

El que sí puc afirmar és que el blip ha estat una gran troballa, un retrobament amb mi mateix, amb la música que m’ha acompanyat i que m’acompanya. L’opció de mesclar missatges i música i entrar en una xarxa “global” és divertit, sobretot per la gran aportació d’informació bolcada les 24 hores del dia pels 211 DJ’s que tinc fitxats. Veure la ràpida resposta quan tu afegeixes algú a favorits o bé quan dones punts; en qüestió de segons o pocs minuts reps un correu amb la resposta: també t’han afegit. Només em queda convidar-te a que ho provis i si t’hi trobes còmode, hi participis.