Inoperants

L’altre dia en un dels TN’s del vespre vaig veure un vídeo que es podria resumir amb aquesta imatge.

Joan Ridao, sol solet, cara a cara amb el Solbes, dos alts funcionaris de l’Estat (intueixo i em sembla que no dec anar gaire errat) i el Daniel Fernández del PSC (no surt en aquest enquadrament, però veure la següent foto, mirant la foto a la dreta de Solbes i davant de Sánchez-Llibre). I buscant per la xarxa trobo l’altre foto per CiU; el Duran i el Sánchez-Llibre amb els mateixos quatre.

Puc entendre que s’ha de negociar a Madrid, que fins i tot les negociacions clau es portin d’amagatotis, però això de:

• Veure un diputat del PSC a l’altre costat de la taula, tot i que diguin que és l’home de confiança de Montilla a Madrid.
• Que els diputats catalans hi assisteixin sols.
• Que estiguin en inferioritat numèrica.
• Que no hi siguin presents un, dos o tres alts funcionaris de la Generalitat (experts, gats vells, negociadors, advocats, jutges, putes=astuts=coneixedors dels paranys ministerials…).
• Que riguin (de què collons riuen!!!).

Que siguin tan refotudament ingenus per trobar-se amb una situació com la que vaig veure al TN i reprodueixo aquí, és per perdre plenament la confiança en la capacitat de negociació. Els 25 diputats del PSC estàn a l’altre costat de la taula de negociació. Això ja ho sabíem, però veure les performances dels catalanets a Madrid fot llàstima, vergonya aliena. Com pot ser que després de gairebé 30 anys fent la mateixa postureta seguim anant un per un a pidolar?. Partidisme o país?. La força de negociació, d’aconseguir el que es demana des de Catalunya (que serà diferent del que es demana allà sentat sens dubte) és nul·la, i el pitjor de tot és que els nostres representants ho saben i el millor per ells, els espanyols, és que també són plenament conscients de la nul·la capacitat dels catalans. Com bé afirmava Jordi Pujol en una entrevista amb la tieta Basté: “Si no els hi aprovem nosaltres els pressupostos els hi aprovaran els altres, els vascos, els gallecs, el PSC, qui sigui. Zapatero i Solbes no han d’haver estat mai preocupats per l’aprovació dels pressupostos. Això està fet”. Per tant, comptem més aviat res i a sobre només ens queixem i demanem i demanem. Au!.

 

::::::::::::::::

Inoperant: adj 1 Que no obra. 2 Que no produeix efecte.

 

Amunt el teló!

S’aixeca el teló i comença la funció. Es tracta de donar veu als protagonistes i en tot cas no esperarem a matar el dolent. Matem-lo primer i ja tindrem el cap de turc, després podem fer veure que la situació empitjora i mirarem d’entretenir l’auditori amb algun “gir” per finalment fer el que havíem quedat, el que realment ens convé a tots plegats. No baixeu el teló, la funció segueix!.

 

::::::::::::::::::::::

“Si no cometemos errores y todos actuamos de forma responsable, saldremos fortalecidos” de la crisis económica, ha asegurado el ministro Pedro Solbes en su primera comparecencia de la legislatura en la Comisión de Economía y Hacienda de la Cámara Alta. 15|09|2008.

Arreglats

Quan tens la sensació que s’està jugant un partit en que, tot i no participar-hi, t’hi jugues molt i veus que s’està malbaratant la pilota, el temps es perd i enlloc d’anar de cara a barraca es mira de fer-ho bonic i no s’aconsegueix res. Et destrempes i pots emprenyar-te molt o fer com si allò que està succeint no anés del tot amb tu, te’n desprens. Si més no és extern a tu, no pots fer-hi gaire res. Bé sí, emprenyar-te i treure’t l’emprenyamenta després. Poca cosa més.

Quan a més a més et dóna la sensació que el partit està amanit, que els jugadors no lluiten per totes les pilotes, és més sembla que s’hi arrepengen i tot fa tuf de compra-venta, de maletins amunt i avall, aleshores ja pots deixar-ho córrer del tot. Apaga i vámonos. Mestre, cobri’m la cervesa que marxo!.

Quan això t’envaeix (tot i que potser que no sigui cert, que no s’estigui produint, que tot sigui producte de la teva imaginació…), pots deixar d’estar pendent d’aquella situació i mirar cap a un altre lloc i concentrar els teus esforços vers altres objectius. No depenia de tu i a més a més estava podrit. Fora. Bon vent.

Acabant de rebre la notícia del gol d’Alfonso Guerra. Miro enrera en el partit i veig que un Montilla ben posicionat havia xutat des d’aprop de l’àrea petita, però miro més enrera i Guerra havia fotut un cop de cap dels seus, gràcies a un excel·lent centrada del company Chaves. Aparentment ha semblat un gran partit però en realitat ha estat d’aquells partits que valdria més no haver pagat l’entrada o el pay per view per veure’l. Una presa de pèl, tot amanit i ben amanit. En el terreny de joc només hi havia un equip.

Impactes dominicals (II)

Poques paraules per valorar la política social del Partit del Socialistes Obrers Espanyols. És evident que volen una població alienada i tonta, molta tonta i inculta. Fidels consumidors de tu si que vales i/o sin tetas no hay paraíso. De fet, això no es cap novetat, el que emprenya és que uns quants milions d’euros destinats a formació de persones en actiu, quedin allà amagadets, aturats i en aquests moments surtin a la llum. Deplorable, vergonyós, indigne.

Canvi de model productiu?. L’altre dia llegia que la crisi als EUA es va suavitzant, principalment perquè el model productiu (llegeixis també productivitat) d’aquell país és un altre i qui es pensi que nosaltres podem arrossegar aquests canvis amb tot el que ha caigut dels últims deu anys ençà, va plenament errat. No anem bé, gens bé.

::::::::::::::::::::::::::::::::::::::

Dissabte de mercat a Calella. Anant cap al mercat em trobo amb un familiar llunyà i em comenta que el sector de la construcció està tocat i que el sector industrial també. Coincidim. Ell, realista, diu que la seva empresa de muntatge de tapisseria per cotxes, amb seu a França, podria ser que el jubilés d’aquí un o dos anys. En Pere té 40 anys.

Estat democràtic?

Nosaltres vivim en un país petit i som una nació. La nostra llufa és que depenem d’uns veïns que són un país de pandereta. Depenem d’un estat on els que governen, incompleixen les lleis. Europeus? democràcia?. Res de res. Espanya no està preparada per entendre res del que passa dins i fora de les seves fronteres. En la propera macro-mani-costellada es podria fer parada i fonda a Brussel·les enlloc de Via Laietana, Barcino.

Cada vegada és més evident que voler marxar d’Espanya ha de formar part de la història que volem escriure per les properes generacions. S’ha acabat la pedagogia. Sempre però, n’hi haurà que no voldran marxar i n’hi haurà que sí.

N’hi ha d’altres, però, de molt curiosos, que diuen que el millor que ens pot passar és que el Tribunal Constitucional tombi l’Estatut perquè això ens acostarà a la independència. Ho he llegit avui en unes declaracions de l’exconseller Carretero. Tanta ingenuïtat mereix un premi. Però no se’n donen de premis d’aquests. Ara bé, sembla que oblidin un petit detall: la majoria dels catalans no ho volen això, sembla mentida. Però no només això, sinó que la majoria no volen instal·lar-se en un termini llarguíssim de conflictes que no porten enlloc. Crec que hem de combatre aquestes dues derives: la dels derrotistes i la dels desertors. Els que pensen que tot ha d’acabar malament i que no hi ha més remei, i els que diuen que aquesta és la via més ràpida per sortir corrent, sense dir cap a on, ni com, ni amb qui. A més, nosaltres no volem marxar, nosaltres volem quedar-nos. I volem contribuir a definir una identitat comuna dels espanyols, una identitat que és plural. I aquesta batalla la continuarem fent, passi el que passi, peti qui peti.”

Miquel Iceta, 24 de febrer de 2007.