Belles, bèsties i bestieses

Aquest és un post que hauria d’haver estat penjat farà uns 15 dies, però és plenament vigent i també cíclic.

. . . . . . . . . . . .

Normalment cada 15 ò 20 dies anem a veure els meus pares i sovint es produeixen situacions calcades. A casa es compra des de sempre El Periódico, no cada dia, abans el diumenge i ara el dissabte, no em preguntis per què. Quan va sortir la versió en català, doncs en català. El TBO dels Nadal Brothers dóna per molt després d’un bon dinar dels de casa, sobretot després de l’austeritat i poca imaginació de la nostra cuina. Quan hi ha festa grossa (Festa Major, Reis, aniversaris, sants…) hi ha cassoles i/o canalons però la resta de l’any és aquella cuina de “platillos”: mira nen un llom arrebossat, albergínia també arrebossada, una escalivada, una amanida de ceba, una altra d’enciam, unes torrades, uns fesols, una truita de ceba, patates i carbassó…

Després de dinar agafo el TBO, ocupo la butaca reclinable i dono un repàs del més destacat tot fent zapping en el diari i també a la tele. Els programes del cor triomfen cada dia però el dissabte més, i ja tens la neurona d’en Jordi gaudint d’allò més, saltant i cantant en poder simultanejar impactes mentals i missatges subliminals com ara:

• via paper, la bella Bruni vestida impecable, que li treu un pam i mig al seu home, i s’emporta totes les atencions i mirades en tal visita oficial;
• via tele, el bèstia Paquirrín amb els merders de faldes i les festasses a les que és invitat per ser fill de qui és. El tiu totalment degradat, i què?;
• en paper, l’Ibarretxe en el punt de mira d’Urkullu. Penso que el Lehendakari el pelaran des de dins, però no, anava errat. Millor. Tot això amanit amb un cafè descafeinat, que si no a la nit no dormu diu la mare. Accepto pop;
• via tele, seguint les posturetes que fa la Igartiburu des de que la fan caminar pel plató i no es pot sentar. De què es fot de cap!. Cumpleix a la perfecció allò de guapes i tontes. Una bella perfectament tonta;
• via tele, entrenaments de Moto Gp o bé Premier League. Dífícil elecció. El pare prefereix Premier. Accepto. Li he fotut el diari.

La digestió s’apodera de l’estómac i el cervell va reduint la capacitat de reacció i d’atenció. El meu cos s’amotlla a la butaca i em clapo. Quan em desvetlli anirem a fer una volta pels carrers i llocs que m’han vist fer el perdut amb una pilota i una bicicleta. Pilotes, bicicletes, menjar, dormir, mandrejar, desconnectar. La màgia dels avis.

. . . . . . . . . . . . . . . .

PD: Perdó, em deixava la bestiesa: haver ingerit el que hem ingerit. Allò que diuen que el cos et dóna senyals, doncs sí i de tot tipus i reconeixibles pels cinc sentits. Uix!