L’altre dia en un dels TN’s del vespre vaig veure un vídeo que es podria resumir amb aquesta imatge.
Joan Ridao, sol solet, cara a cara amb el Solbes, dos alts funcionaris de l’Estat (intueixo i em sembla que no dec anar gaire errat) i el Daniel Fernández del PSC (no surt en aquest enquadrament, però veure la següent foto, mirant la foto a la dreta de Solbes i davant de Sánchez-Llibre). I buscant per la xarxa trobo l’altre foto per CiU; el Duran i el Sánchez-Llibre amb els mateixos quatre.
Puc entendre que s’ha de negociar a Madrid, que fins i tot les negociacions clau es portin d’amagatotis, però això de:
-
Veure un diputat del PSC a l’altre costat de la taula, tot i que diguin que és l’home de confiança de Montilla a Madrid.
-
Que els diputats catalans hi assisteixin sols.
-
Que estiguin en inferioritat numèrica.
-
Que no hi siguin presents un, dos o tres alts funcionaris de la Generalitat (experts, gats vells, negociadors, advocats, jutges, putes=astuts=coneixedors dels paranys ministerials…).
-
Que riguin (de què collons riuen!!!).
Que siguin tan refotudament ingenus per trobar-se amb una situació com la que vaig veure al TN i reprodueixo aquí, és per perdre plenament la confiança en la capacitat de negociació. Els 25 diputats del PSC estàn a l’altre costat de la taula de negociació. Això ja ho sabíem, però veure les performances dels catalanets a Madrid fot llàstima, vergonya aliena. Com pot ser que després de gairebé 30 anys fent la mateixa postureta seguim anant un per un a pidolar?. Partidisme o país?. La força de negociació, d’aconseguir el que es demana des de Catalunya (que serà diferent del que es demana allà sentat sens dubte) és nul·la, i el pitjor de tot és que els nostres representants ho saben i el millor per ells, els espanyols, és que també són plenament conscients de la nul·la capacitat dels catalans. Com bé afirmava Jordi Pujol en una entrevista amb la tieta Basté: “Si no els hi aprovem nosaltres els pressupostos els hi aprovaran els altres, els vascos, els gallecs, el PSC, qui sigui. Zapatero i Solbes no han d’haver estat mai preocupats per l’aprovació dels pressupostos. Això està fet”. Per tant, comptem més aviat res i a sobre només ens queixem i demanem i demanem. Au!.
::::::::::::::::
Inoperant: adj 1 Que no obra. 2 Que no produeix efecte.
Arxivat sota: TOMÀQUETS espanyols | Etiquetat: CiU, Duran i Lleida, erc, Generalitat de Catalunya, Montilla, PSC, PSOE, Pujol, Ridao, Sánchez-Llibre, Solbes, Zapatero
Et dono tota la raó. Jo penso que directament se’n riuen de nosaltres.
Joan,
agraït pel teu comentari. Que se’n riguin els d’una banda té la seva raó però que els d’aquí agafin aquestes maneres minuts abans d’enfrontar-se al llop ja té collons. Després ells mateixos diran que les formes són importants en política. I tant que ho són, com en tot a la vida, no?.
Penso que les formes en política es van perdre ja fa alguns anys i cada vegada anem a pitjor…
Tens un blog molt interessant i amb el teu permís hi donaré una ullada de tant en tant.
Així anem. Així estem.
Jo també t’he afegit al meu Google Reader. Salut!