El canvi

A principis de segle, sobre l’any 2000, es va posar de moda parlar del canvi. El canvi dins de les organitzacions (multinacionals, universitats, administracions…) emmarcat dins d’un nou ordre d’aquestes, que venia donat per les noves tecnologies i l’entrada d’internet. Es tractava d’exposar de manera entenedora i didàctica que t’havies d’adaptar als nous temps, que no et preocupessis però alhora que no t’encantessis i molt menys que decidissis no canviar. Que el canvi inicialment feia por, però que salvaries aquella por inicial i amb el teu esforç i l’ajuda dels teus companys ho aconseguiries.

Gràcies al meu diari digital de capçalera (de teclat? de pantalla?), l’Avui, m’assabento que els Oasis treuran nou àlbum el 6 d’octubre,  Dig Out Your Soul, i que avui han penjat al MySpace el vídeo del primer single, The Shock Of The Lightning. Aquest tema m’audiotransporta a mitjans 90, és exactament més del mateix. El 1997 és un punt d’inflexió en la música pop (i pop rock) i encara més en la música pop britànica perquè, entre d’altres coses, es dóna per finalitzat el britpop; bé l’hegemonia d’aquest corrent musical, en part per l’aparició d’altres líders musicals, sobretot Robbie Williams i el senzill Angels marquen un punt i a part. Donant un cop d’ull a la wikipedia i analitzant xifres de ventes i posicionament del singles a les llistes birtàniques un no pot dir que el 1997 és la fi dels Oasis o l’inici de la davallada de la seva carrera discogràfica. Tot i els altibaixos de la banda, els canvis de músics, les excentricitats dels germans Gallagher i la reducció de la notorietat en mitjans de comunicació, tenen una massa de fans fidel i la mantenen; les crítiques musicals no ajuden, són dures a partir del 97, ells saben que ja no són els caps de cartell però segueixen treient material: abans del 97 tres àlbums d’estudi i després del 97 tres àlbums més.

Servidor no ha seguit la carrera d’Oasis, reconec que l’àlbum (potser més conegut a casa nostra) (What’s the Story) Morning Glory? amb temes com Some Might Say, Roll With It, Morning Glory, Wonderwall i Don’t Look Back in Anger fou gravat en un cassette, per posteriorment confirmar la meva predilecció pels Blur. Amb això no vull menyspreuar la banda i les seves gravacions, els números els avalen que diria en Ferran Soriano. El que passa és que escoltar una peça calcada amb tot (guitarres, ritme, veus, baixos…) a d’altres de fa una dècada em costa d’empassar. Hi ha alguns grups, pocs, que han aconseguit fer treballs diferents i renovats amb l’ajuda de nous productors o d’aliances amb d’altres músics o compositors, com ara U2, Madonna o Metallica. L’estancament hi ha estat en tots aquests casos i després d’algun semifracàs intermedi han redirigit el camí, han tret nou àlbum amb un risc notori i se n’han sortit. Els Oasis han vist passar el canvi per davant dels seus nassos i no l’han aturat per pujar-s’hi. Potser s’ho van pensar i van decidir seguir igual, bé era una opció però com molt bé deia  un crític musical en una de les columnes de crítica a l’àlbum All That You Can’t Leave Behind (2000) dels U2: “Els Oasis mai seran els més grans, perquè mai podrien composar una cançó com Peace On Earth“. És evident que el crític babejava amb la nova entrega dels irlandesos i implícitament també reclamava un cert canvi de rumb als de Manchester.