Bono, el puta

Quedi clar des de bon principi que no em refereixo al socialista José Bono, president de la mesa del Congreso de los Diputados. Per referir-se a aquest Bono, dir-li puta, en el sentit que li vull donar aquí, d’astut, pillo, llest… és quedar-se curt. Un tiu que diu que es jubila, que diu que no tornarà a la política i ara mateix és President del Congrés no podria dir-li “ets un puta”, com a mínim “ets un tros de p _ _ _ “. En aquest bloc meu miro de no dir paraulotes.

Bé, el puta és un altre,  un tal Paul Hewson, també conegut com Bono, cantant del grup irlandès U2. L’última notícia relacionada amb aquest grup diu així: Bono la pífia i Internet se’n beneficia: quatre cançons del proper disc d’U2 ja circulen per les xarxes P2P. T’estalvio clicar l’enllaç: “… Resulta que en Bono estava a una casa que té al sud de França sentint a tota pastilla les quatre cançons en qüestió en el seu equip de música. I bé, el cas és que un individu de qui no se sap res passava per allà i va ser prou astut com per gravar les inèdites peces per després penjar-les a Internet …”. Tot molt curiós, fantàstic, rar, no?.

Després de veure una entrevista que li feia en Santi Millán a Bono, em va quedar molt clar que es tracta d’un personatge molt hàbil, en el ben entès, intel·ligent. Per tant, i és la meva humil opinió, no em crec la versió oficial del robatori de quatre peces del master de l’últim àlbum dels U2. Me’n refio més de la meva intuició (no em queda més remei, no sóc Bono) per emetre el meu judici: és una altra operació de marketing per llançar el nou material del grup. El negoci està en els concerts, en les macrogires, si haguéssin robat una o dues peces sonaria a promoció encoberta oi? quatre no ho sembla, tot i que la coartada sermbla força ridícula. Possiblement U2 sigui el grup de rock més gran que hi ha actualment, més que els Rolling i tot. Gran pel que fa a expectació, a mercadotecnia, a gires mundials i sobretot i des del 1991 a innovació. Des de l’àlbum Achtung Baby (1991) i sota la direcció de Brian Eno, els U2 han pres un camí de semirenovació a cada nou àlbum, en l’aspecte musical i sobretot pel que fa als directes en grans recintes. Davant de tot això hi ha un home, Bono, líder i ànima del grup.

Si aquesta ha estat una estratègia de promoció ho han aconseguit. Sobretot han aconseguit crear expectació i posar data a la possible data de sortida del nou treball: novembre 2008. Si aquest era l’objectiu, felicitats!. A poques setmanes del llançament podran col·locar el primer single a una empresa de telefonia mòbil perquè el promogui o qui sap què. Temps al temps o potser ens sorprenen amb quelcom més novedós, això ja ho han practicat Madonna i Prince. Deixem rumiar Bono i segurament ens sorprendrà.