11-S: a mani per any?

Fa menys d’un any penjava un apunt relacionat amb el que seria la manifestació de l’1-D, sota el títol 1-D: a mani per any, en el que entre d’altres coses no defensava la proposta de concentracions-costellada anuals. El cas és que ahir es va pronunciar el diputat Joan Ridao, en nom d’esquerra, per tal de “promocionar” una altra manifestació multitudinària per l’11-S d’enguany.

Fa unes dies criticava des d’aquí, el posicionament del Conseller Huguet davant d’una possible retallada al finançament i em refereia precisament a aquesta actitud de la revolució permanent. Si ens remetem als números parlamentaris, el tripartit 2.0 té la representativitat de la majoria del poble català i això, entenc, vol dir que, perdoneu l’evidència, ens representa i sobretot que aquesta representació ha d’anar lligada sensostricto a la responsabilitat.

Aquests dies el Conseller Castells està parlant com un Ministre d’Economia del Govern. El to i les formes del teva-meva mantingut amb Solbes fan goig. Em sento indentificat amb les seves paraules, la seva emprenyamenta continguda, les seves contrarèpliques; sobretot perquè ho fa ell: el polític que em representa o com s’acostuma a dir allò de: “… defensa els meus interessos …”. Però caram, és la seva feina, el seu deure. Per tant, se’m fa molt difícil digerir el paper d’escolanet revolucionari que ha près ERC dins del Govern. Aquest paper ha estat assignat? ha estat acordat amb la resta de socis de Govern? s’estan programant accions per l’esquena? és allò de: el partit diu una cosa i el mateix partit en el Govern en fa una altra?. Potser sí, potser tot. Potser gairebé tot.

Ja hem vist alguns dels resultats de les multitudinàries manifestacions catalanes: ZP guanya a Catalunya, pel que a efectes de comptabilitat parlamentària es demostra que el català emprenyat no existeix. És més, penso en l’augment de la desafecció política, en l’augment (sempre relatiu) de l’abstenció i fins i tot del creixent espanyolisme, però en primer terme la desafecció. Les tombarelles de l’Estatut per part de tots els partits catalans van acabar per esguinçar el front comú poble-classe política i una vegada passat l’afer, la divisió segueix essent present, no tenim cap polític per liderar el projecte i sobretot un que aglutini la resta de forces en situacions delicades com les avui existents i que s’envolti dels millors. No estic pas pensant en un Pujol o un Maragall, ni tampoc en un Carod. Servidor no té l’habilitat per identificar-lo. Penso en perfils més professionals, que pel que em sembla la política actual n’està mancada. Segurament per això, les paraules d’en Castells em reconforten. Hi veig convicció i profund coneixement de la matèria; una altra cosa serà l’acció política que acabarà fent el seu partit i que pot ser molt diferent del que ell ha exposat fins avui i en nom del Govern. Però tot això ja ho veurem d’aquí unes setmanes.

La societat civil ha respòs en molts moments, el que no es pot pretendre és que cada 9 mesos ens plantem per ocupar la Via Laietana. No. Representativitat, responsabilitat i també professionalitat és el que estem en condicions de demanar, d’exigir. Del contrari, això de les manifestacions pro-el-que-sigui es poden convertir en els partits anuals de costellada de la selecció catalana de futbol. L’altre dia, un senador americà que no és President dels Estats Units va congregar 200.000 persones a Berlin [text discurs original]. Mirem de trobar el nostre Obama i que ompli dos Camp Nou com el Boss, del contrari la Via Laietana cada vegada ens quedarà més gran i el país cada dia serà més petit.