Madí d’aprop

El sopar organitzat pel blocaire Dessmond amb David Madí de convidat, va ser una experiència bona. Un format amb solidesa que no només l’entrada és permesa a blocaires. ESADE i gent de l’Espai Vicens Vives també hi eren presents. Un total de 32 catalanets al voltant d’una taula rectangular i molt llarga. Madí al centre del costat llarg, flanquejat a dreta per Dessmond i a esquerra per un català desencantat (Joan?).

Madí exposa fil per randa la seva visió de la Catalunya actual; societat, política, empresariat, i de la seva Catalunya futura. La “dolça decadència” és la metàfora que usa per descriure l’ara i el que pot ser el demà de la nostra nació. Sobiranista i liberal, s’autoanomena.

El Madí d’aprop no té pèls a la llengua, tampoc els té el Madí micro-en-mà que coneixem. Això és clar, et fa tenir pocs amics. És aquí on visualitzo la nul·la autocrítica de la feina feta per ell al capdavant de la imatge, campanya i comunicació de CiU els últims anys. A partir de conversa final amb el convidat i de diferents extractes del sopar, queda palès que les relacions amb ERC estàn desfetes per temps. Ell no és l’únic culpable, com en qualsevol relació s’hauria de conèixer l’opinió dels dos afectats i aleshores poder-ne treure les conclusions personals i transferibles que s’escaiguin. Tots dos tindran la seva part de culpa i també les seves raons. Ningú és innocent i cap dels dos és culpable del tot. L’evidència més clara i evident és que el que perd és el català mitjanet que veu com les seves il·lusions es difuminen entre dos partits amb un potencial enorme de creixement i que no han estat capaços d’entendre’s. Ho dic jo, i vaig poder comprovar que era un sentiment estès en diverses persones assistents al sopar. Podent estar més a l’esquerra o més a la dreta, el desafecte, el desencant és gran. Per tal de crear dos espais ben definits, esquerra-dreta, el catalanisme en surt perdent i estic conveçut que és l’esquerra independentista i l’espanyolista les que han fet més per traçar una línia entre aquests dos blocs. La “dolça decadència” és la conseqüència de les decisions preses. I cadascú ha d’entonar el mea culpa.

Les eleccions generals seran la setmana vinent, el vot en blanc està en el meu cap, no paït, però força encanyonat. Compte! si baixa ERC i també CiU (i també PNV) poden treure’s conclusions errònies. Des de Madrid poden dir que l’independentisme disminueix, los separatistas no se han movilizado. No!, la lectura ha de ser justament la contrària, i els partits d’aquí han de fer-ne aquesta lectura i netejar la roba bruta a casa, és a dir, en els propers Congressos respectius. Encara hi ha temps, de fet, sempre hi ha temps; però hi ha una generació que tot i assistir massivament a la manifestació de l’1-D, no està adormida, està profundament decebuda i realment cremada. Si es tarda massa temps a fer trempar a aquesta gent, potser que enlloc d’anar a votar el dia de les eleccions que siguin (Parlament, Generals, Municipals) anirem a fer una costellada i a fotre quatre xuts amb els críos. I aleshores, si que serem decadents. Estarem en plena decadència.

PD: Encantat d’haver compartit unes guatlles amb tots vosaltres (amb la Trina, la mus de xocolata, va!): En Josep Sort, n‘Ester Clos, en Dessmond, en Karbeis, en Mikel, na Trina Milan, n’Elies, en Joliu, en Roi Marphille, en Chamb, el veí de dalt, en Joan Safont i en David Baret.