Sí, vostès poden

 

Fent referència a la febre primàries que recorra aquests díes el nostre petit país. A banda dels mitjans, sobretot la catosfera està que no cag… amb l’Obama i la Sra. d’en Clinton. Perdoneu la indiscreció, però servidor n’està una mica fins els kinders dels orgasmes psico-polítics que es produeixen en certs blocs i també tertúlies radiofòniques. Serà un demòcrata el que surtirà de les primàries (el republicà sembla que ja està força clar) doncs apala, previsible: de dos demòcrates al final només n’ha de quedar un. Com a Los Inmortales, però amb demòcrates. Diga’m simple.

En fin, aquest joc de paraules a títol del present apunt, surt del vídeo de propaganda del candidat Obama, Yes, we can, penjat a uns quants centenars de blocs en llengua catalana i uns quants milers de blocs en llengua anglesa. Avui he escoltat el President Pujol en una conferència a Madrid per la presentació del seu llibre de memòries (volum 1 de 3), tot declarant que CiU no ha de donar suport, després de les eleccions, ni al PSOE ni al PP. Un dia abans escoltava tertúlies radiofòniques (especialitat del nostre petit país) comentant l’article del President Maragall sobre la preferència d’aquest pel vot en blanc a les eleccions del 9-M.

Sí! Presidents, vostès poden!. Poden tornar. Tornin a la política activa. Engresquint-se amb un nou projecte personal i polític, no es preocupin per l’edat. La jubilació està assegurada. Tornin al ruedu. Són uns jovenets amb una rebelia interior a flor de pell.

Sí! Presidents, vostès poden!. Poden clavar un cop de puny a la taula de casa seva i posar tots els deixebles en alerta. Tornin a liderar el seu projecte polític i regirin, rebreguin les consciències dels catalans.

Sí! Presidents, vostès poden!. Poden dir-li, amb la boca petita, al seu delfí el que no es pot fer mai a Madrid i abans haver escrit, manifestat, declarat o esmentat qualsevol “gran aposta de país”. Si opten per això últim, aleshores deixin que els polonesos facin la seva feina en pau. Voldrà dir que això, ara, no toca.

 

Nota del blocaire. Aquesta actitud em recorda a la del pare que monta un negoci i l’empresa creix, es fa gran i se’l sent tant propi que quan es l’hora de jubilar-se no té la capacitat per donar tots els poders a l’hereu/pubilla. Falta la confiança, la capacitat de delegar. Es pensa que la manca del seu lideratge deixarà orfe el “seu” projecte. Per sort, l’empresa familiar catalana no funciona sempre així, però n’hi ha casos a cabassos. El pitjor és quan el pare li diu, suggereix, al fill que fagi quelcom que no es va atrevir mai a fer ell.