O tomàquet de El Bulli, o de Can Fabes o del Sant Pau. És a dir, tomàquet de luxe, del millor que pots gaudir a tot el món. No com el que veus a la imatge d’encapçalament, per exemple, que prové de l’esbarjo de quatre milers de milions de malalts de fotografies. No. Bé, el cas és que a partir d’aquesta notícia que llegeixo a l’Avui [10.01.08] em quedo força xocat: “El retorn incendiari de Cécilia Sarkozy“.
El que va passar fa uns anys al Palau de Buckingham amb tot l’enrenou del trío Camila-Príncep Carles-Lady Di ja era significatiu. Si tots aquells embolics de faldilles passaven en aquella família i en aquell lloc, podien passar a qualsevol regne.
El protocol i la discreció van agafats de la mà, i per exemple a Espanya amb el tema de la guapíssima Sannum, que no va arribar a bon port, s’ha de reconèixer que la Casa Reial ho va gestionar bé. Això ho afirma un que no seria ni de bon tros Don Luís María Ansón. En els últims mesos, la Casa Reial ha tingut seriosos problemes de relacions públiques. Els temps canvien, els periodistes també. El pany i ferrat amb que es podia deixar de tocar un cert tema ha deixat pas a una intrusió ràpida i efectiva des del punt de vista periodístico-sensacionalista. No deixava de ser un pacte de paraula entre la presa i el caçador. Aquest caçador era lleial, reial i mostrava el glamour de tot l’entorn familiar. Els temps han canviat, bé de fet, ja fa anys que canvien però la diferència, potser, és que ara tot passa molt de pressa. I allò que diuen, el temps és or i per tant, si puc fer els diners avui perquè m’he d’esperar a demà?. O era algu aixins (?!?).
A França arriben aires de Buckingham i fa tuff que portaran cua, que es podran ensumar setmana sí, setmana també. Tothom vol caçar la llebre, tothom vol fer cash. Ja fa díes que sento frases de l’estil: “… els polítics estan perdent credibilitat, no són com els d’abans …”. I són el reflexe de la societat actual. Els tomàquets ens afecten a tots: petits i grans, pobres i rics. I podríem dir que és bó perquè més d’una vegada, algun famós del centre geomètric de la Península Ibèrica ha manifestat que no seguia el joc a les exclusives i els tomàquets televisius i efectivament no l’emprenyaven per res i no es posaven a la seva vida privada. Qui no vulgui pols, que no vagi a l’era. Sembla que els polítics francesos els hi agrada força anar a l’era, esperem que els d’aquí no vulguin menjar pols. Per això ja hi ha el Dakar… bé, hi havia el Dakar.
Arxivat sota: TOMÀQUETS espanyols | Etiquetat: Sarkozy
