Maragall i les seves memòries

Llegeixo la notícia en que Maragall va obtenir ajudes econòmiques per tirar endavant els Jocs del 92 a canvi que l’AVE anés de Madrid a Sevilla. Aquesta conversa amb Felipe González l’ha exposat, comentat i amanit Maragall, acompanyat del president del màxim òrgan executiu del PNB, Josu Jon Imaz, en la cloenda de la 12a Trobada d’Economia a s’Agaró d’aquest dissabte [notícia, diari Avui].

Em crida l’atenció:

1) La capacitat dels expresidents per voler ser carn de canó pels mitjans i voler donar primícies i exclusives setmana si, setmana també. El pique se’l porten entre ells: Aznar, Pujol i Maragall.

2) El marketing man que està fet Maragall: es pot pensar que està comentant fragments de les memòries que té previstes. Com si aquesta setmana hagués estat escrivint d’aquest tema i patam! el treu davant els micrófons… o bé, es pot pensar que si aquesta perla la comenta en una trobada d’economistes, les memòries poden ser una bomba de rellotgeria.

3) La rapidesa en que uns homes de partit, deixen de ser-ho quan es jubilen i estan per sobre de tot, poden fer certes declaracions que fa 2, 3, 4 mesos no podien de cap manera, ni en veu baixa. Demostrant així, el joc brut que és la política. Mmm, això d’homes de partit, no!. Són més aviat homes que el partit els hi ha anat al darrera força anys i ara estan una mica rebotadets amb tot el món, o no?.

El cas és que aquest Maragall postpresident, em té corprès. Està plenament deixat anar i cada intervenció pública és un momentàs. Sembla doncs, que la tercera edat té ganes de marxa, de fer caure pilars que han estat intocables per ells mateixos. Fa unes setmanes, per la diada de l’11 de Setembre els hi van entregar a Maragall i Pujol la medalla d’or de la Generalitat de Catalunya i els seus discursos tenien moltes similituds i semblaven escrits per un jove sobiranista-independentista d’uns 30 anyets.

En Queco té molta feina i com molt bé reconeix ell mateix, el Maragall real supera el seu Maragall moltes vegades i cada dia més.