Els fets que s’estan donant aquests dies referents a l’arribada de la mitja velocitat espanyola (MVE) a Barcelona (no podem parlar d’Alta Velocidad Española (AVE), d’un tren que arriba 15 anys tard i que anirà a uns 200 – 250 Km/h) són greus, això no ho discuteix ningú. El que avui sí i demà també es demani la dimissió de la ministra de Foment, Magdalena Álvarez, entra dins d’un discurs políticament correcte, podríem dir que és el que toca que digui el PP, CiU, ERC, ICV, però no el PSC.
Aquesta mala imatge del govern central quedarà a la ment de la gent i les inauguracions de la MVE per part del tándem ZP-Chacón poden ser un mal tràngul pre-electoral en una comunitat autònoma que els hi és clau per guanyar les eleccions generals.
D’altra banda tenim el secretari d’Estat d’infrastructuras, el Sr. Víctor Morlán. Aquest senyor ha estat el blanc de les crítiques els darrers 7-10 dies. Fins i tot el conseller Nadal, tenia la barra de treure pit tot dient que les obres no s’havien d’aturar, que els trens de rodalies havien de funcionar correctament. Doncs bé, penso que Morlán ha actuat amb una precaució i una rapidesa lloable, m’explico. Al meu entendre i des de la meva perspectiva professional, el nombre d’esvorancs apareguts els darrers dies i la quantitat de trens de rodalies que passen per aquelles vies a diari , uns 400 s’ha dit, confirma una elevada probabilitat de desgràcia és a dir el risc geològic és alt, color vermell.
Per posar l’exemple contrari: una caiguda puntual de blocs (de roca) d’un vessant en una carretera de la Cerdanya, on cada dos hores passa un cotxe té menor risc que el cas anterior. La observació sembla lògica i ràpida de captar, oi?
Em sembla lamentable que el conseller Nadal havent passat pel mal tràngol del Carmel, no hagi reaccionat amb més rapidesa, racionalitat i sentit comú. Al Carmel va anar del cantó d’un duro que hi hagués víctimes. Ha estat el Sr. Morlán que s’ha reunit aquest cap de setmana passat amb alcaldes de l’àrea metropolitana per buscar solucions (autobusos, sí) pel dilluns 22 d’octubre. Sí, és lloable. Aquest dies els diaris, les ràdios, les televisions mostraven la decepció dels passatgers i em va costar uns dies, sobre el dijous – divendres passat, veure imatges de l’anomenada zona zero (té collons el nom!). En una foto publicada a la plana 2 de El Periódico sortia un foto on s’hi podia distingir una petita màquina de penetració dinàmica amb un parell d’operaris. Aquesta màquina s’usa per comprovar la compacitat del subsòl, per conèixer si és més o menys dens i interpretar aquestes diferències de compacitat. En el cas de Bellvitge, buscaven detectar cavitats o bé reblerts (reompliments antròpics superficials). Desconec la periodicitat en que es feien els punts, però suposo que les distàncies entre ells eren curtes: la millor manera d’acotar els esvorancs i la prova de penetració resulta ràpida i econòmica. Els informes anaven després. El diumenge deien que estaven pendents dels informes. Segurament el Sr. Morlán ja tenia dades, ben fet que carai. I el després ja el sabem, fins avui.
Tot això no treu la mala gestió de l’obra, els interessos polítics d’uns, OHL, i econòmics dels altres, PSOE (en el seu dia PP). Ara es tiren els plats pel cap, concretament el ministeri culpa la constructora. És part del joc.
ZP sap que Catalunya és clau per les Generals i no es qüestió que passi cap desgràcia irreparable. Ningú ho desitja, però de moment ja té els catalans emprenyats. Algú des d’Espanya es pot pensar que sempre estem emprenyats. Doncs, sí!, i espera´t. Sempre podrà agrair al Sr. Morlán que donés la cara i de pas li evités una zona zero amb majúscules, que evidentment hagués estat com l’efecte 11-M que ell coneix tant bé
Al tractar aquests temes no m’agrada ser catastròfic, ni alarmista. En aquest cas no he tingut alternativa. Demano discúlpes si algú es pot sentir ferit amb les comparacions entre atempats i accidents ferroviaris. Hi ha polítiques i polítics que atempten cada dia sobre molts ciutadans que s’aixequen molt aviat i se’n van cap a la feina.
L’espiral de greuges del govern Zapatero vers Catalunya, ja és a hores d’ara força generós i es va engrandint amb “mesures socials” tipus xecs nadó, 0,7% (d’avui mateix), pisos de protecció oficial, etc. Si hi afegim tot el comentat pel que fa a rodalies i donant per fet que queden encara uns mesos per les Generals i per tant, es donaran més situacions “excepcionals”, el català emprenyat pot acabar cabrejadíssim fent cassolades nocturnes, cremant fotos de qui cregui o bé… no anant a votar. Aleshores, sí que el Sr. Zapatero haurà perdut les eleccions. Això voldrà dir que haurà guanyat el PP, potser sí. De fet, ja que hem d’estar emprenyats que ens emprenyin cada dia i molt, i potser tindrem més clar el camí.
Arxivat sota: MONIATOS geològics, TOMÀQUETS espanyols | Etiquetat: Morlan, Zapatero
Jordi,
Estic d’acord amb la teva anàlisi i crec que és veritat que atesa la durada dels problemes relacionats amb el transport ferroviari a Catalunya, la ciutadania, que crec que relaciona molt bé aquesta problemàtica amb la ineficaç gestió del govern central de Madrid (Zapatero), està enfadada i pot castigar Zapatero a les properes eleccions generals. Ara bé, deixa’m que sigui una mica escèptica en l’atribució de la més que probable alta abstenció en les properes eleccions a l’enuig de la ciutadania en la gestió del govern Zapatero. Penso que si hi ha abstenció, una part sí que es podrà entendre com a fruït de reflexions cítiques i conscients dels desajustos entre el que part de la ciutadania creu desitjable i la realitat. I tant de bo aquests casos fossin la majoria! No obstant, crec que part de l’abstenció s’haurà de llegir en clau de simple desinterès per aquella “esfera política” que sovint hi ha qui veu llunyana i hermètica.
No sé qui guanyarà les eleccions o quins partits seran capaços de configurar el nou govern de l’estat espanyol. Més enllà d’això, crec que el gran triomf s’aconseguiria si només molt poca gent es quedés a casa i, a més a més, si el gest de votar a un partit o a un altre es fes havent-hi pensat més de dos segons. A tall d’exemple, i espero que sigui prou il·lustratiu, si estem davant del dilema de triar entre a quin poble anar a viure, crec que no podem valorar només si ens agrada o no l’estètica dels edificis sinó que hem de valorar el caràcter, el tarannà i la qualitat de vida dels vilatans que hi viuen i les oportunitats i constrenyiments que ens ofereix el seu entorn. Almenys jo ho faria així.
Cristina, a dia d’avui podem confirmar que l’abstenció és un fet. Si s’ha reivindicat a les del Parlament, a l’Estatut… a les Generals pot ser major, no?.
Bé, el cas és que la desafecció per la política no decreix (veure la catosfera pex), creix la desafecció pels polítics. Avui, veient Montilla amb ZP, compartint taula amb els alcaldes del Baix Llobregat semblava que estiguessin a Nicaragua i Montilla no em semblava el President del meu país.