Crims financers

Arturo: “Jordi, te tengo que comentar una cosa…” 

Jordi: “Dime Arturo”.

Arturo: “Cuando puedas…”

Jordi: “Dime, dime, te escucho, que pasa?”

Arturo: “Mira Jordi, el jueves tengo que ir al notario por unos papeles…”.

Jordi: “A bien, te compras un coche o un piso…!?!?”

Arturo: “No, no que va. Voy a firmar porque hace 5 meses que no pago la hipoteca y he devuelto las llaves al banco. Ahora estoy de alquiler…”.

L’Arturo acaba exposant diferents aspectes de la seva hipoteca. Compra el 2006, amb els preus gairebé a màxims, pagava uns 800 euros a l’inici i ara en paga 1.800. El pis està ubicat en una zona industrial coneguda de la ciutat de Barcelona, el preu fou de 42 milions de pessetes (uns 252.000 €). Les xifres poden ballar. L’Arturo no parla gaire, li costa expressar-se i no per dificultats en la llengua, és peruà, sino perquè és poc expressiu i detecto que parlar d’aquests temes el perd, el perden els termes que estem utilitzant, dubta contínuament. L’entitat que li va fer la hipoteca és de les grosses i de les millor gestionades, rep premis i té el mateix color corporatiu que el Llamp McQueen, pel que em fa venir fredors. No perquè un servidor hi tingui tractes, que no els té, sino per l’imaginari que em comença a treballar tot recordant que en aquest país no passa res, és un oasi. Parlem de si encara té compte obert en dita entitat, diu que si que hi té “algu” i recorda que el que li va retornar hisenda (uns 1.200 euros) li va volar en qüestió d’hores. Evident. L’Arturo ha fet un pacte amb el banc, diu ell, pel que no vol cap despesa i que ell torna el pis. Així, clar i net. Les coses no són tan fàcils, ni aquí ni al Perú, però havent mantingut la conversa que hem mantingut m’horroritza pensar que un senyor amb corbata, trajo i potser gomina li va deixar 42 milions per comprar-se un pis, a un noi amb 3 anys d’estada a Espanya, categoria Peó i una dona ara a l’atur i fa 2 anys cobrant uns 700 euros al mes. L’Arturo té problemes en la lectura de documents escrits i també en la lectura de nombres. En Jordi en té uns quants d’Arturos a càrrec seu, són la força de treball que ha vingut de fora i que ja fa uns anys està pencant a casa nostra, tal com varen fer els immigrants andalusos, extremenys o gallecs i com van fer també els nostres pares; molts d’ells amb dificultats en l’escriptura i la lectura. Gràcies a que no es van trobar a l’altra banda del mostrador (del banc o caixa) un delinqüent, van poder anar construint el que els que hem vingut al darrera hem rebut.

Els crims financers contra la humanitat, que anomena José Saramago, s’han executat sense miraments. Tant el senyor de “ventanilla” com el financer la torre “vermella” en tenen la culpa. L’Arturo ha estat un il·lús, sí, igual que ho hem estat molts dels que ara estem hipotecats, però la feina dels que en saben una mica més que nosaltres era d’assessorar-nos i dir-li a l’Arturo que ell no podia comprar-se aquell pis. Perdoneu, però això no és ser classista; és el que s’ha de dir quan no es pot, és la feina, a petita escala, que han fet els pares quan no es podia comprar el que tu volies. Vostè pot arribar fins aquí, d’aquí uns anys en parlem. Tot és possible, però en aquests moments no pot ser. I no passa res.

Després d’aquesta situació en Jordi s’ha assabentat, parlant amb ells, que hi ha uns 3 casos més amb quotes mensuals més altes que la nòmina. El mal està fet, la merda acabarà sortint. El 2009? Sense comentaris.

Crisi? Quina crisi? | Jordi Adell

Com haureu pogut comprovar les darreres setmanes, el bloc no està actualitzat amb l’asiduïtat que tenia i tal com a mi m’agradaria. El títol del present post dóna lloc a un escrit que vaig demanar fa uns díes a un bon amic, millor geòleg i excel·lent assessor d’economia domèstica. Vaig demanar al company i ex-cap Jordi Adell, si podia elaborar un breu document comentant la crisi o la estandeflació o la estanflació… el que li vingués de gust amb els exemples que ell volgués per tal de fer més entenedors segons quins articles toca llegir a diari en la premsa no especialitzada. Parlant amb en Jordi sobre economia hi ha la peculiaritat que l’entens a la primera, tot i que ets incapaç de reproduir la conversa amb un altre interlocutor. El que és fàcil i lògic per ell, no ho és per mi alhora d’exposar-ho, a casa per exemple. Aleshores dius allò de: “sí, fem-ho així que està bé. En Jordi m’ho ha explicat i és la millor manera”. Doncs endavant.

Aquest post m’agradaria que fós l’inici d’un seguit de col·laboracions amb companys que desenvolupen la seva activitat professional en diferents sectors i que em donéssin el seu punt de vista sobre coses que els afecten, que ens afecten. La crisi pot ser un nucli de conversa ferm, però s’ha d’entendre que si demanes a un amic que dediqui part del seu temps per volcar una idea escrita en el meu bloc no pots ser gaire exigent. Amb l’ajuda dels amics conseguirem tirar endavant aquest humil bloc (multipersonal) amb l’absoluta convicció que creixerem, madurarem i millorarem. Jordi, moltes gràcies per encetar-ho .

. . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . .

CRISI? QUINA CRISI?

Jordi Adell

Sincerament, ja començo a estar cansat de la pregunteta de moda: Què, com va la crisi?? I no és perquè no m’estigui afectant personalment la situació econòmica actual. Ni perquè m’entossudeixi a utilitzar tota mena de subterfugis, àdhuc, per evitar fer referència a la paraula políticament maleïda… sinó justament perquè en la majoria de casos, la persona que m’ho pregunta, forma part del gran grup de la població, al qual la crisi no li afecta. O més ben dit, li afecta positivament!! Això si, també acostuma a formar part del gran grup de població, que encara no se n’ha adonat.

Diuen que la crisi va per barris i n’estic convençut. Voleu saber si formeu part del barri dels privilegiats? Doncs només heu de contestar a aquest senzill test:

1 Sou treballadors per compte d’altri?

2 Teníeu feina fa 1 any?

3 Teniu feina actualment?

Si heu respost SÍ a les tres preguntes…. FELICITATS!! Formeu part del 48% de la població activa al qual la crisi no tant sols no l’afecta negativament, sinó que inclús els hi està sortint rentable. I sinó pensem-hi: L’economia personal o familiar, no és gaire diferent de la d’una gran empresa. Hi ha uns ingressos, unes despeses, un patrimoni i generalment un deute a llarg termini. La combinació d’aquests elements, forma el balanç. Si el balanç és positiu, fantàstic les coses funcionen i si és negatiu, o li dones la volta, o ets mort.

Bé, al grup de persones al que em refereixo, (que a hores d’ara haurien d’estar llençant coets, enlloc de voltar pel món arrossegant els peus i lamentant-se d’una crisi que els hi està proporcionant importants beneficis), disposen d’un nivell d’ingressos molt similar i inclús algo superior al de fa 1 any (sou + puja anual de conveni) i en canvi, gràcies a la crisis, estan reduint el nivell de despeses. I sinó, analitzem-ho:

1 La crisi mundial ha fet que el preu del cru hagi passat dels més de 147$ el barril del juliol passat a situar-se al voltant dels 40$ (barril de Brent de referència a Europa). Això de moment ja ha fet disminuir el preu del carburant al voltant d’un 20 – 25% i la tendència és que continuarà baixant, ja que els mercats de futurs cotitzen a la baixa i les gasolineres no han traslladat al consumidor tota la baixada del preu del cru.

2 El preu oficial del diner ha passat del 4,25% de principis del mes d’octubre a l’actual 2,50%. Això ha provocat que l’euríbor ha passat del voltant del 5,50% de l’octubre al 3,7% que va tancar ahir 5 de desembre. I la tendència és que continuï baixant en els propers mesos.

3 L’IPC espanyol (Índex de Preus al Consum, calculat amb més o menys gràcia, però que molt o poc reflecteix el preu que paguen les famílies pels béns de consum), ha passat del 5,3% del mes de juliol al 2,4% del mes de novembre. I mentre no es recuperi l’activitat econòmica en general, la tendència continua essent a la baixa.

Bé i n’hi ha més… però tampoc cal seguir, per adonar-nos que si no modifiquem el capítol dels ingressos (o l’elevem lleugerament) i disminuïm el capítol de les despeses, fem que el balanç sigui més positiu.

Evidentment, tot això només són dades i darrera d’elles segur que hi ha un bon nombre de situacions personals dramàtiques, però potser no tantes més de les que ja hi havia fa un any.

En l’últim any a Catalunya han perdut la feina més de 140.000 persones i hi ha gairebé 600.000 persones entre autònoms i empresaris, dels quals una gran part també estarà més o menys afectat. Però no oblidem que hi ha més de 2.900.000 persones assalariades en actiu, als quals a una gran majoria la crisi els ha beneficiat, per tant, si fem un balanç general, hauríem d’estar contents i feliços d’aquesta crisi.

Els nivells de creixement i consum dels darrers anys eren totalment insostenibles i en economia les correccions són sanes i inevitables. El que estaria bé, és que n’aprenguéssim alguna cosa de tot plegat per millorar i estabilitzar les nostres economies personals, per fer un consum responsable alineat amb el nostre nivell d’ingressos, disposar d’un balanç i un coneixement real de la nostra situació econòmica, elaborar una planificació de futur a curt i llarg termini, destinar una part dels ingressos a crear reserves,… en definitiva a millorar-ne la gestió.

Els governs han fet les coses que havien de fer (tard i malament, però les han fet). Però superar aquesta situació amb més o menys danys col·laterals, depèn totalment de nosaltres i a més, és molt fàcil, només cal que fem una vida normal i corrent. Bé, això si és que volem ser solidaris amb els que no tenen tanta sort amb aquesta crisi.

En definitiva, analitzem les coses fredament i siguem més positius ¡que no estamos tan mal… Que me los estan enbaucando!.

Obamajant

Els partits polítics calcaran els procediments de la campanya demòcrata. És un fet que té el seu risc, tot i que la memòria cada vegada és més curta en el temps. D’aquí uns mesos i amb la quantitat d’impactes que rebrem no recordarem amb claredat les imatges i la melodia del “yes, we can” i estarem de ple en el “si sumem, podem!” i d’altres que vindran.

La Casa Gran de CDC (més que d’UDC) comença a caminar i pren totes les línies de treball de la campanya Obama. Faltarà veure els famosos que donen joc a la música i imatge pro-convergent i també falta veure les aportacions mínimes dels agents (amics de la Casa Gran). Aquestes petites aportacions econòmiques han estat el pal de paller de l’èxit demòcrata als EUA. Internet ha estat l’autopista comunicativa, però els minipeatges que han pagat els votants d’Obama han estat multitudinaris i és evident que quan un es grata la butxaca per un polític és que quelcom important ha de succeïr. L’Obama ha estat un 3.0, a sabut relligar la “societat xarxa” amb la “societat civil” i el resultat només pot ser un, la victòria. Així vist pot semblar senzill i evident, però els resultats han estat aquests perquè la feina que han fet ha estat molt rigorosa. Alguna relliscada puntual en la carrera cap a La Casa Blanca, i la connexió amb la gent s’hagués trencat. O allò de si et posen pals a les rodes, treue’ls i a rodar: més val desmentir un rumor fals, perquè si no ho fas es convertirà en veritat absoluta. I d’aquests cada dia en deurien tenir uns quants. Al capdavant doncs ha d’haver-hi gent capacitada i rigor, serietat i agilitat en les accions.

Des d’aquest humil bloc seguirem les evolucions dels partits que diuen que volen posicionar-se per defensar la nostra parcel·leta, sigui des d’una unifamiliar aïllada de 300 metres quadrats per planta o des d’una barraqueta d’uralita.

Obama.cat

Jo que em pensava que l’efecte Obama s’esvairia una mica a finals de setmana. Dimecres com a punt àlgid i anar disminuint, i res de res. Que si en Rahmbo, que si el cervellet de la campanya, que si els elogis de Bush, que si la Palin ambsenseaturador… Servidor pateix el mateix efecte amb els periodistes que amb les sèries de TV3, amb l’edat em cansen, em fan moltíssima mandra i en molts moments m’indignen. Obama és negre, perdó mestís, sí. És el primer president mestís que arribarà a la Casa Blanca, sí. Aquesta ha estat la frase tipus. És cert que és un (gran) pas endavant per molta gent de certa edat que ha viscut temps molts durs i injustos. Si Hillary Clinton hagués guanyat les primàries demòcrates i les eleccions nordamericanes, haguessin dit i  repetit centenars de vegades que era la primera dona elegida com a presidenta dels EUA. Cansino, que deia aquell.

Mirant enrera i cap a casa, em trobo amb el cas de l’actual President de la Generalitat. Montilla o més ben dit els seus avantpassats no havien estat esclaus, però una de les virtuts que es venia [de vendre ] en el seu dia era el fet que fós un immigrant el que pogués optar a presidir la Generalitat. Aquest tema de debat l’havia comentat amb companys independentistes que defensaven o més ben dit valoraven positivament aquest origen i en feien una punta de llança, suposo que quedava molt d’esquerres. Com si pel sol fet d’haver nascut a Iznájar tinguéssis un valor afegit per ocupar la Presidència de la Generalitat. Servidor els hi deia que se’m fotia si era de Granada, magrebí o berlinès, em semblava, i em continua semblant, que no és el perfil que jo desitjo per President de la Generalitat. Sense voler fugir d’estudi podríem comparar la figura d’Obama amb el que va ser l’efecte Joan Laporta a les eleccions del Barça el 2003: 40 anys (els millors de la seva vida), advocat, equip jove i engrescador i campanya atrevida, entre d’altres coses. El perfil Montilla no encaixa. El perfil Zapatero tampoc, tot i que sí que veig una certa tendència a que el President Obama caigui en certs paranys com en els que ha caigut ZP, per allò de prometre i no poder complir.

D’altra banda, avui a l’Avui en Duran Lleida parla de sociovergència i deixa Obama pels americans. No interessa un Obama a Catalunya. Penso en la magnífica campanya de Carod el 2003. Aquell Carod va ser el polític que va engrescar i va activar una bona part del país. A l’administració Obama li toca fer la feina ben feta i ser conseqüent amb el que ha pregonat durant la campanya, del contrari es trobarà que una bona massa d’americans quedin completament desenganxats del seu magnetisme i d’aquí quatre anys optin per votar republicà o quedar-se a casa. Veurem.

Finalment, em poso en la ment d’algun cap de campanya i veig com és capaç d’entronitzar Mas o Puigcercós com l’Obama català. Em venen suors fredes. No ho intentin en els seus partits!. Primer busquin i si no el troben, prenguin (amb molta cura) el millor de la campanya demòcrata, i punt.

Tot plegat

És tard i llegeixo l’entrevista que li fa Ada Castells a Paul Auster. Parla d’un país dividit, de l’existència de dues amèriques fortament diferenciades, oposades i amb alguns camins comuns i d’altre més decisius, divergents. Com aquí (?).

Repasso la fotografia del dia: Montilla, Pasqual, Pujol, Rigol i Barrera fent pinya pel (ditxós!) finançament. Una altra escenificació de l’oasi català. Catalunya també té avui dos pols*, el pujolisme i el montillisme (més que el maragallisme) són dos escenaris diferents dins de la Catalunya passada i l’actual. En aquesta foto es troben per demanar més; no 1.000… 3.000!.

Per què s’ha de mostrar unitat i fermesa ara que el PSC governa de forma més estable que en el 1er tripartit i dóna 21 diputats al PSOE a Madrid, quan s’ha dut a terme la política del peix al cove a Madrid tots aquests anys?. Fotos d’unitat? No, gràcies.  El Govern (tripartit) té la legítima capacitat  per defensar els nostres interessos, sense necessitat de cops de mà intraparlamentaris. Pujol ha recordat més d’una vegada els cops de mà de l’oposició durant els seus mandats. És una qüestió de País?, és la negociació d’un nou finançament i punt.

Amb l’estratègia del “qui no s’apunti a la foto surtirà escaldat a les properes eleccions catalanes”. Ho dubto, tot i que qui té més a perdre és CiU i qui té més a guanyar és el PSC. Per això tots dos estan a la foto, i la resta tot dient “ei, que hi heu d’estar tots dos ehhh?”. Tot plegat igual que sempre però ara amb fotos pre-cove i coneixedors de qui està a l’altra banda de la taula de negociació a Madrid.

. . . . . . . . . . . . . .

*els dos pols, positiu i negatiu, s’atrauen sempre i la força que s’ha de realitzar per separar-los és gran.

Mr. Paul Newman

Belles, bèsties i bestieses

Aquest és un post que hauria d’haver estat penjat farà uns 15 dies, però és plenament vigent i també cíclic.

. . . . . . . . . . . .

Normalment cada 15 ò 20 dies anem a veure els meus pares i sovint es produeixen situacions calcades. A casa es compra des de sempre El Periódico, no cada dia, abans el diumenge i ara el dissabte, no em preguntis per què. Quan va sortir la versió en català, doncs en català. El TBO dels Nadal Brothers dóna per molt després d’un bon dinar dels de casa, sobretot després de l’austeritat i poca imaginació de la nostra cuina. Quan hi ha festa grossa (Festa Major, Reis, aniversaris, sants…) hi ha cassoles i/o canalons però la resta de l’any és aquella cuina de “platillos”: mira nen un llom arrebossat, albergínia també arrebossada, una escalivada, una amanida de ceba, una altra d’enciam, unes torrades, uns fesols, una truita de ceba, patates i carbassó…

Després de dinar agafo el TBO, ocupo la butaca reclinable i dono un repàs del més destacat tot fent zapping en el diari i també a la tele. Els programes del cor triomfen cada dia però el dissabte més, i ja tens la neurona d’en Jordi gaudint d’allò més, saltant i cantant en poder simultanejar impactes mentals i missatges subliminals com ara:

• via paper, la bella Bruni vestida impecable, que li treu un pam i mig al seu home, i s’emporta totes les atencions i mirades en tal visita oficial;
• via tele, el bèstia Paquirrín amb els merders de faldes i les festasses a les que és invitat per ser fill de qui és. El tiu totalment degradat, i què?;
• en paper, l’Ibarretxe en el punt de mira d’Urkullu. Penso que el Lehendakari el pelaran des de dins, però no, anava errat. Millor. Tot això amanit amb un cafè descafeinat, que si no a la nit no dormu diu la mare. Accepto pop;
• via tele, seguint les posturetes que fa la Igartiburu des de que la fan caminar pel plató i no es pot sentar. De què es fot de cap!. Cumpleix a la perfecció allò de guapes i tontes. Una bella perfectament tonta;
• via tele, entrenaments de Moto Gp o bé Premier League. Dífícil elecció. El pare prefereix Premier. Accepto. Li he fotut el diari.

La digestió s’apodera de l’estómac i el cervell va reduint la capacitat de reacció i d’atenció. El meu cos s’amotlla a la butaca i em clapo. Quan em desvetlli anirem a fer una volta pels carrers i llocs que m’han vist fer el perdut amb una pilota i una bicicleta. Pilotes, bicicletes, menjar, dormir, mandrejar, desconnectar. La màgia dels avis.

. . . . . . . . . . . . . . . .

PD: Perdó, em deixava la bestiesa: haver ingerit el que hem ingerit. Allò que diuen que el cos et dóna senyals, doncs sí i de tot tipus i reconeixibles pels cinc sentits. Uix!