el tros

La lectura d’un post es pot fer de moltes maneres: tot sencer i prestant atenció a cada paraula, cada coma, cada punt i a part; lectura en diagonal, esbiaxada, ràpida, prenent la idea general de l’apunt; “saltant”, prenent paraules clau de cada línia, etc. El cas és que s’ha dedicat una atenció mínima (o màxima) al text. Una altra cosa són els comentaris. Deixant de banda si el comentari l’escrius amb més o menys espontaneïtat o si ets més o menys ràpid, el nombre de comentaris de cada apunt té diversos significats. En té moltíssims i ara no els descriuré pas, no!. Aficionat com estic a seguir els blocs i webs que parlen del Congrés d’ERC observo que la xifra “fatídica” de 0 comentaris s’instal·la de forma regular i habitual en els blocs i webs que pengen de les candidatures de Carod i Puigcercós i en canvi de la resta de candidats diríem que el nombre de comentaris és > 0. No em refereixo a la censura, sino a la mobilització per la causa. Per internet, quan quelcom et toca d’aprop, et satisfà, t’engresca, t’indigna, et remou, diríem que guanya la rauxa i perd el seny, és a dir, et mobilitza i el resultat és un comentari. Com a exemple els centenars de comentaris que pot rebre un vídeo musical-casolà al You Tube. Podríem fer més interpretacions i encara més classificacions, però quan llegeixo un apunt com aquest o com aquest altre i visualitzo ”0 comentaris”, penso que aquí hi ha quelcom que no funciona. Sóc dels que penso que la catosfera, igual que la mare natura, és sàvia, s’autoregula i selecciona els que millor s’adapten. I encara que alguns no s’ho acabin de creure, aquesta catosfera nostra és una mostra ”x” de la militància d’ERC i encara més, és una mostra una mica més gran que l’anterior, de l’electorat del nostre país. Constato que, per aquesta regla de la selecció catosfèrica a mi em queden dos posts.

Havent llegit l’apunt que fa unes hores ha penjat l’actual secretari general d’ERC, Joan Puigcercós, en el seu bloc de campanya: “Estatut, però què es va pactar?”. La portada d’avui de l’Avui: “Pinça PSOE-PP per retallar l’Estatut” és un dels motius pel present apunt. La relació amb aquest rotatiu és tan fluïda…

Es carrega a tort i a dret, no se’n salva ningú: CiU, PSC, ICV, PP, PNB, PSOE. Nota directa a la vena del militant. Recuperem aquell discurs de l’Estatut que va donar prou bon resultat entre la militància. Però tot canvia molt ràpid, més ràpid dels que alguns voldrien i qui no s’adapta als nous temps, s’extingeix. Tot i que ara sigui notícia; l’Estatutet està a Madrid, entre quatre parets i envoltat de gent de poques paraules, menys escrúpols i gran capacitat de decisió. Després del referèndum han passat moltíssimes coses: eleccions, tripartit 2.0, manifestació 1-D, generals…

Si a hores d’ara el militant de base encara s’empassa aquests discursos, i els recolza, és que el partit vol seguir essent minoritari. Si realment vol marcar un camí de sobiranisme vers la independència i es proposa eixamplar el seu electorat, aleshores que plantegi qüestions necessàries, que traci camins per on anar. No val a dir o preguntar sobre el que els altres han fet o firmat sense haver-hi estat present. Ara, si és qüestió de fer d’escalfabraguetes del militant, d’acord, endavant!. Voldrà dir que la resta estem sols. Més sols que un mussol.

 … ens congelem? o, et congeles amb mi? o, que tal dos minuts congelat?. Si vius en una gran ciutat, tipus Nova York, Madrid o BCN pots rebre un SMS en el teu mòbil amb algun invitació d’aquestes, o bé poder-t’hi apuntar des d’algun diari gratuït d’aquests que repateixen a ciutat i rodalies, o bé per internet (correu-e, webs, forus, xats, blocs…). 

Servidor descobreix aquesta performance pel You Tube, a l’estil Tunick però amb roba i menys gent. Servidor no acaba d’entendre aquesta forma d’art. Potser estant allà?!?… Pensant en el canvi que poden experimentar els voluntaris en una estació com Grand Central; durant un parell de minuts, silenci i quietut total. Potser sí.

Hi ha d’altres llocs com Paris, Madrid, Barcelona, Shangai on també hi trobareu gent amb poca feina. És l’internet, és el segle 21. Potser també, algunes mancances de la societat actual o bé les conseqüències d’una societat plenament acomodada. Potser, ganes de jugar. És la comunitat virtual sobre el terreny, física, però que segueix essent virtual. Juguem sense contacte. Quedem a tal hora, ens congelem, aplaudim i cap a casa, que ens espera el nostre estimadíssim PC.

Tots coneixem un macarrilla de discoteca. A la foto, l’exemple il·lustratiu del macarrilla “tipus” de finals dels 70, Tony Manero. Aquest personatge té èxit. Torna boig a les dones i els tius volen ser amic seu. Tothom sap que és un tiu xungu, que no juga net, que no te’n pots refiar, però la gent l’aclama, volen que ell els reconegui com a amics, tot i que ell no té amics, no es casa amb ningú, amb ninguna, però tothom l’adora, l’estima, l’idolatra. Tothom vol ser com ell.

Aquest especimen s’alimenta de la resta, és un no-sé-què-fag. Així subsisteix i viu com un rei. També té les seves misèries, però el dissabte per la nit queden abolides, són invisibles.

Em quedo amb el titular de l’entrevista a Lluís Recoder (CiU, Sant Cugat): “CiU i PSC estan obligats a entendre’s en els grans temes de país”. Paraules que avui confirmava i recolzava Xavier Trias (CiU, Barcelona). Recupero les paraules de Duran: “Reitero el que vaig dir ahir, jo crec que en aquest país és una llàstima que no s’hagués fet un pacte entre socialistes i CiU“. Visualitzo les dues legislatures, Maragall i Montilla, en que un partit independentista forma govern amb el PSC.

La gran bossa de vots que perd ERC en aquestes Generals, evidentment no van a parar a Can CiU. Això em fa preguntar: el sector sobiranista de CiU flaqueja, existeix? Quants són?. Serà cert que els vots dels independentistes i dels convergents (alguns! quants?) han anat a parar a la panxa de la Chacón, on no neva ni plou?.

A partir de les respostes dels dirigents i dels pactes realitzats, és evident que el Partit dels Socialistes de Catalunya és la formació preferida pels dirigents de la resta de partits. Sí, el PSC ho governa tot. L’aparell funciona com un rellotge i més d’un voldria això per casa seva. Control total; que si una crosta per aquí, que si tu hi vas ells tornen, que si minitransvassaments… Tothom vol ser com ells. Tothom els estima.

… els senyors de Vanity Fair. Excel·lent treball. Segur que ben remunerat i ben revisat pel client, com ha de ser.

Ja que estem de promo. Aquí pots visualitzar el primer single de Hard Candy, 4 minutes. Segueix fent el que ha fet sempre: marcar tendències (ball, música, ritmes, tecnologia…) treballant amb els millors del moment.

No tinc cap dubte que Joan Puigcercós és un dels homes més influents de la política catalana actual; influent, clau, decisiu, i també omnipresent, calculador, estratega, negociador. Tots aquests trets haurien de ser positius. M’explico. Ja fa uns díes exposava la meva por, o més aviat desconfiança vers una persona que decideix abandonar el govern del meu país, amb una decisió legítima però sobretot estratègica per la direcció del seu partit i per la seva carrera política, abandonant les seves obligacions com a Conseller. Avui, escoltava el tall de veu del president d’ERC en Terres de l’Ebre, Gervasi Aspa, pel que qualifica al Molt Honorable President José Montilla de tenir pensament stalinista [LV] pel tema del minitransvassament (mini? periodistes!).

La sortida d’ERC del primer tripartit i el retorn al segon per la porta falsa va ser una realitat. Àmpliament acceptada i aprovada per la militància. Ara s’estan donant unes premises fins i tot més favorables per tal que ERC torni a deixar el govern:

• congrés a la vista, 
• poder de decisió nul a Madrid,
• l’Estatut penjant d’un fil,
• minitransvassaments, 
• Montilla marcant territori i lideratge dins del Govern,
• …

Si ERC té la brillant idea de sortir del Govern no dubtem que haurà “negociat” la tornada en forma de tripartit 3.0. Si no és així, és igual; la militància entendrà que si n’hi ha hagut 2 n’hi pot haver 3, no?. Queda per veure què decideix Montilla, la clau de volta, si intueix que ERC pot arribar a una entesa amb CiU.

El camí es fa estret, la llum del fons es va fent feble. Quan arribes al final hi ha dues portes, dos camins, una decisió. Quan Puigcercós estornuda, el Govern es constipa. Montilla, baró socialista, no vol un Govern tocat, engripat i no li receptarà cap analgèsic. Li donarà la baixa. Indefinida.